Cooperació Pau i Solidaritat

Mali

Setmanes després que el president Hollande reconegués els patiments infligits a la població algeriana per part del sistema colonial francès, “profundament injust i brutal”, ordena ara un atac militar al veí país de Mali.

La retòrica del govern a l’hora de justificar la intervenció és quasi un calc d’aquelles que vàrem sentir quan l’ocupació d’Iraq o Afganistan: els "terroristes islàmics", els "jihadistes" han pres el control de la zona i s’han convertit en una amenaça per a la seguretat internacional.

A l’antiga metròpoli, l’acció ha generat, si més no en un primer moment, una reacció positiva tant a la dreta, com a l’ esquerra. Fins i tot destacats diputats del partit comunista han sostingut que “abandonar el poble de Mali davant la barbàrie dels fanàtics seria un error moral i que l'acció militar internacional era necessària per evitar la instal·lació d'un estat terrorista ".

Sens dubte no és cap error afirmar que els fonamentalistes islàmics han governat de manera brutal i tirànica el nord de Mali des de 2012. Així ho corroboren informes d’Amnistia Internacional que, això sí, denuncia abusos comesos per ambdós bàndols.

Però més enllà de l’evidència de la crisi humanitària que provoca el conflicte i del suposat “perill islamista”, cal preguntar-se pels altres motius que provoquen la intervenció. Aquests podrien tenir força a veure –tampoc desvetllem cap sorpresa- amb la determinació de les potències mundials de mantenir el control sobre els recursos naturals d’una de les regions més pobres del planeta però, en canvi, ben rica en or, petroli o urani.

Mali, amb una població escassa de 15 milions d’habitants és el tercer país africà productor d’or. Això ja ens posa sobreavís. Però són els dipòsits d’urani del veí estat de Níger els que podrien ser en el punt de mira de l’Estat francès. I és que actualment, l’empresa francesa estatal AREVA construeix en aquest país centreafricà, la que serà la segona mina d’urani més gran del món. No oblidem que el 78% de l’electricitat francesa prové de l’energia nuclear. La paradoxa és que malgrat l’extraordinària riquesa creada per l'extracció d'urani, Níger continua sent, ara mateix, un dels països més pobres de la Terra. Com diu Nene Diallo, investigador de l’Agència Europea de Seguretat Energètica, "la mineria nigerina de l'urani encén la llum a França i, alhora, l’apaga al Níger".

Tot això ens ajuda a crear-nos una imatge més aproximada de les veritables raons que mouen les grans potències a intervenir en aquests conflictes, a cercar una forma d’”estabilitat” que garanteixi una bona pista d’aterratge a les companyies occidentals, i que, alhora, estalvii preguntes incòmodes sobre la qualitat democràtica dels governs d’aquests països, o sobre a qui pertanyen –passades més de quatre dècades del procés teòric de la descolonització- les riqueses generades en aquelles terres.

I una nota a peu de pàgina: per raons d’espai, no podem ara abordar la problemàtica dels tuaregs, poble històricament marginat i amb un territori trossejat per les absurdes fronteres colonials, i víctima també d’aquest foc creuat entre islamistes i interessos econòmics supraregionals.


Miquel Casares
Vocal de la comissió sectorial de Cooperació Internacional, Pau i Solidaritat