Cooperació Pau i Solidaritat

Indústria tèxtil a Bangla Desh. S’acaba la impunitat de les grans marques?

El passat 24 d’abril, a la ciutat de Savar, a Bangla Desh, s’esfondrava un taller de confecció tèxtil. Resultat: milers de víctimes entre morts i ferits.
La notícia, aquest cop sí, va donar la volta al món, tant per la quantitat de treballadors accidentats –sobretot treballadores- com per la presència de marques occidentals en les peces de roba que apareixien de les restes d’un taller que, com tants en aquella regió, treballen subministrant gènere pel consum d’europeus i nord-americans.

L’esfondrament de fàbriques en aquell país no és per desgràcia un fet aïllat. Des de 2005 es comptabalitzaven ja més de 1000 víctimes mortals en accidents en fàbriques tèxtils.
Però han hagut de morir, de cop, 1127 persones per tal que les grans companyies occidentals (entre les quals la catalana Mango, i també Zara o H&M, o C&A) acceptessin anar una mica més enllà de les febles intencions del que anomenem Responsabilitat Social Empresarial.

Efectivament, les auditories internes -que s’havien realitzat almenys en part dels tallers esfondrats- , no van funcionar, i de fet, això és la prova que la Responsabilitat Social, basada en un enfocament voluntari, i d'acord amb els propis criteris de les empreses, no avança prou, no serveix, en l’objectiu d’assolir una seguretat real i millors condicions de treball arreu.
Arrel, doncs, de la repercussió que ha tingut l’acccident, s’ha signat a Bangla desh, un Acord (que trobareu aquí: http://robaneta.wordpress.com/ ) que compromet les empreses mare –les empreses occidentals- a garantir la seguretat dels establiments proveïdors. L’Acord implica sindicats i organitzacions no governamentals, -agrupades sota la Campanya de "Roba Neta"- , en tasques de supervisió i, tot i que amb llacunes importants, és un primer pas per tal d’assegurar compromisos i recursos financers en la seguretat d’aquests tallers.
Ara bé, aquesta desgràcia també ens hauria de fer reflexionar sobre la realitat d’un sistema de comerç internacional basat últimament en la recerca constant de costos cada cop més i més baixos i, en general, en una explotació sense límits dels éssers humans més febles.

Sense oblidar les necessitats de desenvolupament dels països més empobrits del planeta, potser és l’hora d’ apostar decididament –arreu del món i, per tant, també a casa nostra- per projectes industrials sostenibles de proximitat, arrelats al territori (projectes cooperatius, o de petita i mitjana empresa) capaços de generar llocs de treball en condicions de dignitat, i que beneficïin les poblacions locals de forma ben àmplia i molt més ben repartida. Al capdavall estem parlant, en aquest cas, d’Indústria del Teixit, paraula que a la gent més gran de l’Anoia o del Vallès us sonarà lleugerament.


Miquel Casares
Vocal de la comissió sectorial de Cooperació