Crònica d'una Escola de Tardor: El camí d'Europa
Escola de Tardor “El Camí d’Europa”, una jornada tant interessant com oportuna. Tal com va presentar l’Isaac Peraire, secretari d’Estratègia d’Esquerra Republicana, ens cal que tots plegats en formem per analitzar el paper d’Europa en el procés polític català. I es que en el moment en que ens trobem, de profunda crisi econòmica i de transició nacional cap a la República Catalana, la Unió Europea és un factor clau per afrontar aquests processos. En el mateix sentit es va pronunciar tot seguit l’Oriol Junqueras, les properes eleccions europees tenen una importància cabdal perquè la representació d’Esquerra Republicana al Parlament Europeu pot ser decisiva per crear el nou estat.
La Unió econòmica i financera. Una cruïlla
El primer bloc a tractar va ser el de la unió econòmica i financera de la UE en que es va comptar amb dos ponents de luxe. Un el Germà Bel, catedràtic de política econòmica de la UB, i el Matias Carnero, secretari general adjunt d’UGT, treballador de la SEAT i president del Comitè Empresa. Ambdós van ser capaços d'esboçar perfectament la situació en que ens trobem i quins són els reptes en el marc europeu que hem d’afrontar.
El Germà Bel va començar plantejant els reptes i perspectives de la política econòmica europea. Va començar assenyalant que no hi ha hagut discussió sobre la política econòmica espanyola sinó de l’estratègia europea per sortir de la crisi. Quan hi pares a pensar té tota la raó. Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi a Europa és que no tots els països europeus estant en crisi perquè alguns ja porten anys fent les seves reformes. Conclusió: hem d’aprendre dels que ho han fet bé. Actualment, hi ha una inexistència d’una governança de política econòmica europea, com el cas de l’IVA per exemple, que hauria de ser el mateix per a tots. S’està discutint quina harmonització de les regles es fa, sobre les diferències de les relacions laborals, sobre la supervisió del sistema financer... La manca d'una harmonització fa impossible de dissenyar una resposta conjunta a nivell europeu. La Unió Europea fa una governança sobre la marxa, marcat pel criteri d’Alemanya. I això està bé, està bé que donin lliçons els que ho han fet millor. En aquest punt el Germà Bel es va mostrar eloqüent: “No sóc contrari a l’austeritat, estic en contra de l’austericidi, que tracta d’eliminar els que estan en contra de l’austeritat”. I es que a Europa no hi ha només discussió sobre l’austeritat, sinó sobre les qüestions de fons, sobre la velocitat de la consolidació fiscal o les reformes estructurals lligades a la noció de productivitat. Al cap i a la fi, estem en crisi a causa que vàrem tenir molts diners fàcils i barats que van produir les bombolles immobiliària i de deute exterior en que gastàvem un 10% del PIB més del que produíem. Això era insostenible! És una crisi del deute, primer privat i després públic per suplir la caiguda del sector privat. Això ens ha vingut marcat des de fora però ens ha passat a nosaltres. Com afrontar-ho? En el cas d’Espanya no ens en podem sortir tot sols perquè estem massa endeutats i no som gaire productius. Plantejar canviar les regles europees des del sud no és gaire factible. Podem decidir anar a fora a buscar diners o fer un “sinpa”. Fer un “sinpa” genera una sèrie de problemes, com sortir de l’euro i, probablement, de la Unió Europea. En contrapartida pots començar de nou i decidir la teva pròpia política econòmica. Però en tot cas, això encara no es planteja. D'altra banda, triar el “vull pagar” significa que no pots pagar tot sol i depens de la liquiditat del Banc Central i els interessos que estableixi. I com pagar tot aquest deute? Se’ns diu que hem de reformar per tenir ajuda. Això és el que ha portat al programa de reformes estructurals dels països del sud. Però als països del sud els interessos creats, no només les oligarquies, ho tenen tot molt ben travat per no perdre poder adquisitiu (vegis els rescats als bancs). En aquest punt en Germà Bel torna a mostrar-se clarivident: “No vull viure en un país en que els interessos creats ho tenen tot tant ben travat, vull reformes”. És lògic que els països centrals i del nord exigeixin reformes, els que ho han fet millor ens han de donar algunes lliçons. A Europa la discussió de fons és si ha de ser un continent obert o tancat a l’exterior. A Alemanya, en temps de Hitler, ja van aprendre la lliçó que expandir sense límit el deute genera comprar a fora i col·lapsa la relació amb l’exterior. I això duu a la doctrina de l’espai vital: quan no pots conquerir mercats has de conquerir països. Mentre a Alemanya estan obcecats per obrir-se a l’exterior, en canvi França necessita tancar l’economia europea perquè la globalització els genera pobresa interior. Ara estem en la visió alemanya, una política europea que fomenta la productivitat i posicions positives comercials respecte a l’exterior, aquestes són les instruccions. Arribat en aquest punt, i per començar a posar els punts sobre les is, en Germà Bel passa a repassar les recomanacions de la Comissió Europea. Comença esboçant les 5 principals línies d’actuació: 1. consolidació fiscal, 2. sanejament financer, 3. mercats laborals i política social, 4 productivitat i 5. modernització de l’administració. L’important a destacar de les recomanacions és que la UE et demana que quadris els números, però no com els quadres. Per exemple en el cas de les pensions, en que recomana que si no pots pagar-les amb les cotitzacions has d’augmentar els impostos. O altres exemples, com l’elevat frau fiscal, els tipus més alts que es recapten a les pimes respecte a les grans empreses o els impostos de patrimoni i successions. Davant de tot això, ara s’està seguint la doctrina Krugman, en que es recomana reduir el dèficit un punt a l’any. D’aquesta manera, Espanya el 2010 va tenir un dèficit de 11% del PIB i el 2013 s’arribarà a un 6. Fes-t'ho com vulguis! Però les recomanacions de la Comissió Europea parlen de moltes altres qüestions, com ara dedicar més recursos contra l’exclusió social enlloc d’altres dispendis, de polítiques de famílies o de trencar monopolis, com els dels registradors de la propietat o les farmàcies. Parla de fomentar l’accés al treball, és una vergonya la dualitat del contracte laboral que fa més fàcil la precarietat mitjançant la contractació temporal. En matèria d’energia, transports i infrastructures, les recomanacions diuen que s’ha de reduir costos de producció de les xarxes però, malgrat això, Espanya continua fent inversions en l’AVE que no resulten rentables. Tot això està en discussió en la Comissió Europea. En resum, hem de ser conseqüents. Podem decidir formar part o no de la política europea, però hem de ser condescendents amb els que ho han fet millor que nosaltres.
L’exposició del Matias Carnero va ser igualment estel·lar. Des de la seva experiència sindical com a treballador de la SEAT, va aportar una visió des del món del treball. Va començar amb una obvietat, quan se’ns diu que la recessió s’està acabant, des del món del treball, senzillament això no és cert, sinó que els hi diguin als 6 milions d’aturats. Cal dir ben alt i clar que les relacions laborals no han estat responsables de la crisi, ni de la bombolla immobiliària, ni de viure per sobre de les pròpies possibilitats, ni els culpables del rescat del 40.000 MEUR als bancs, ni de la caiguda de Leman Brothers. Aquesta criminalització del treball per abaratir les relacions laborals, a part de ser injusta, estan totalment fora de lloc. Fruït d’aquesta criminalització, s’ha trencat el diàleg amb els empresaris per afrontar la crisi i buscar solucions. Sense negociació, estem perdent un temps molt valuós. Abaratir l’acomiadament no aporta a cap solució, perquè és obvi que mai podrem competir abaratint els preus amb la Xina, posem pel cas. Hem de ser conscients que potenciar la individualització enfront la col·lectivització mitjançant l’acord entre les parts comporta una destrucció de la societat del benestar. I això resulta especialment greu quan s’està descavalcant una indústria competitiva en favor del sector serveis. És una equivocació. Per donar a entendre aquestes afirmacions, en Matias Carnero passa a explicar el seu cas. La SEAT és una empresa que pertany al grup Volkswagen que té 77 fàbriques, 540.000 treballadors a tot el món i va facturar l’any passat 6.200 MEUR. Al grup es tracten qüestions de competitivitat, relacions laborals, productivitat, salut laboral però no de salaris, sobretot per la seva complexitat. Perquè les fàbriques alemanyes són més competitives? Perquè es basen en el model de la cogestió. La cogestió és un model sindical de participació i gestió amb la direcció en que els representants dels treballadors estan en els consells de vigilància i consells d’administració, es a dir, que estan per sobre dels comitès executius de les direccions i les cúpules directives de les empreses, són alhora part de buscar consensos i solucions a l’hora de qualsevol conflicte. I ell es pregunta, estem aquí preparats per a la cogestió? No, de cap manera. A SEAT s’ha iniciat la cogestió, de manera que la companyia ho ha de pactar tot amb el comitè d’empresa. Però hi ha una gran diferència. En el mateix cas, a Alemanya el representant dels treballadors té veu i vot per decidir, quan vota que no, senzillament no s’aplica la mesura. Però al mateix temps la cogestió té moltes responsabilitats, per exemple quan s’ha de decidir de tancar una fàbrica i s’ha de repartir solidàriament el volum dels treballadors. En Matias explica el cas de la crisi de la SEAT. El 2005 se’n van adonar que s’havia de millorar la productivitat i no es podia mantenir el mateix volum de treballadors. Què es va fer? Dels més de 2.000 que es proposava, es van acomiadar 600 treballadors, però amb uns acords en que el treballador podia decidir tornar al cap de dos anys. Aquesta mesura va costar de fer entendre als alemanys però se’ls va convèncer que era necessari per aixecar la fàbrica. Al cap de 9 mesos, els que van voler van poder tornar. Aquest tipus de negociació col·lectiva és indispensable. Queda clar doncs que la individualització no és el camí per fer les empreses més productives i mantenir llocs de treball. Quan el sindicat forma part de les decisions, té possibilitat per decidir qüestions positives i complexes. Però per això, és necessari una sindicalització potent per poder desenvolupar aquesta funció i després tenir el diàleg necessari amb els partits polítics per evitar situacions com la de la reforma laboral. Però per garantir la viabilitat d’una empresa cal tenir present altres aspectes. El primer, el de les vendes. SEAT és el petit del grup Volkswagen amb 13 firmes. Curiosament els cotxes que més es vénen són els de gamma alta a Rússia, la Xina i l’Índia. Vendre cotxes accessibles és un mercat molt competitiu. El debat s’acaba centrant en els costos ja que de productivitat i de formació és molt millor la SEAT. En aquest mercat la solidaritat no existeix i cada país acaba anant a la seva. És per això que els partits polítics s’han d’implicar i participar de la negociació per aconseguir que es porti un nou model, sinó serà inevitable reestructurar la plantilla. Mentre aquí es va perdent el temps, altres països se n’aprofiten. Arribats en aquest punt, en Matias passa a les conclusions. Constata que hi ha dues europes, la del nord i la del sud. És imprescindible que disposem de plataformes giratòries per no quedar fóra del mercat, evitar la fuga de cervells dels quals molts no tornaran, corregir una reforma laboral que afavoreix la precarietat, fer una aposta decidida per la Formació Professional dual més que no pas en la universitat i obrir el camí de fer participar als treballadors dels beneficis en funció de la qualitat, la productivitat i els resultats de l’empresa. Per exemple, a Alemanya, es va negociar un bons de 7.500 euros als treballadors de Volkswagen quan l’empresa tingués un 10% de benefici a canvi de sacrificar les pagues extres. O per exemple, negociar els mateixos convenis col·lectius també per les empreses proveïdores. En definitiva, hem de canviar de mentalitat. Mentrestant, la realitat és que la reforma laboral està desregularitzant el mercat laboral i s’està aprofitant dels més dèbils on no hi ha força sindical.
....
Pots llegir el document complet de la crònica de l'Escola de Tardor clicant en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica_2013-10-26_escola-de-tardor_def.pdf
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorial i Formació
acciopolitica@esquerra.org
La Unió econòmica i financera. Una cruïlla
El primer bloc a tractar va ser el de la unió econòmica i financera de la UE en que es va comptar amb dos ponents de luxe. Un el Germà Bel, catedràtic de política econòmica de la UB, i el Matias Carnero, secretari general adjunt d’UGT, treballador de la SEAT i president del Comitè Empresa. Ambdós van ser capaços d'esboçar perfectament la situació en que ens trobem i quins són els reptes en el marc europeu que hem d’afrontar.
El Germà Bel va començar plantejant els reptes i perspectives de la política econòmica europea. Va començar assenyalant que no hi ha hagut discussió sobre la política econòmica espanyola sinó de l’estratègia europea per sortir de la crisi. Quan hi pares a pensar té tota la raó. Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi a Europa és que no tots els països europeus estant en crisi perquè alguns ja porten anys fent les seves reformes. Conclusió: hem d’aprendre dels que ho han fet bé. Actualment, hi ha una inexistència d’una governança de política econòmica europea, com el cas de l’IVA per exemple, que hauria de ser el mateix per a tots. S’està discutint quina harmonització de les regles es fa, sobre les diferències de les relacions laborals, sobre la supervisió del sistema financer... La manca d'una harmonització fa impossible de dissenyar una resposta conjunta a nivell europeu. La Unió Europea fa una governança sobre la marxa, marcat pel criteri d’Alemanya. I això està bé, està bé que donin lliçons els que ho han fet millor. En aquest punt el Germà Bel es va mostrar eloqüent: “No sóc contrari a l’austeritat, estic en contra de l’austericidi, que tracta d’eliminar els que estan en contra de l’austeritat”. I es que a Europa no hi ha només discussió sobre l’austeritat, sinó sobre les qüestions de fons, sobre la velocitat de la consolidació fiscal o les reformes estructurals lligades a la noció de productivitat. Al cap i a la fi, estem en crisi a causa que vàrem tenir molts diners fàcils i barats que van produir les bombolles immobiliària i de deute exterior en que gastàvem un 10% del PIB més del que produíem. Això era insostenible! És una crisi del deute, primer privat i després públic per suplir la caiguda del sector privat. Això ens ha vingut marcat des de fora però ens ha passat a nosaltres. Com afrontar-ho? En el cas d’Espanya no ens en podem sortir tot sols perquè estem massa endeutats i no som gaire productius. Plantejar canviar les regles europees des del sud no és gaire factible. Podem decidir anar a fora a buscar diners o fer un “sinpa”. Fer un “sinpa” genera una sèrie de problemes, com sortir de l’euro i, probablement, de la Unió Europea. En contrapartida pots començar de nou i decidir la teva pròpia política econòmica. Però en tot cas, això encara no es planteja. D'altra banda, triar el “vull pagar” significa que no pots pagar tot sol i depens de la liquiditat del Banc Central i els interessos que estableixi. I com pagar tot aquest deute? Se’ns diu que hem de reformar per tenir ajuda. Això és el que ha portat al programa de reformes estructurals dels països del sud. Però als països del sud els interessos creats, no només les oligarquies, ho tenen tot molt ben travat per no perdre poder adquisitiu (vegis els rescats als bancs). En aquest punt en Germà Bel torna a mostrar-se clarivident: “No vull viure en un país en que els interessos creats ho tenen tot tant ben travat, vull reformes”. És lògic que els països centrals i del nord exigeixin reformes, els que ho han fet millor ens han de donar algunes lliçons. A Europa la discussió de fons és si ha de ser un continent obert o tancat a l’exterior. A Alemanya, en temps de Hitler, ja van aprendre la lliçó que expandir sense límit el deute genera comprar a fora i col·lapsa la relació amb l’exterior. I això duu a la doctrina de l’espai vital: quan no pots conquerir mercats has de conquerir països. Mentre a Alemanya estan obcecats per obrir-se a l’exterior, en canvi França necessita tancar l’economia europea perquè la globalització els genera pobresa interior. Ara estem en la visió alemanya, una política europea que fomenta la productivitat i posicions positives comercials respecte a l’exterior, aquestes són les instruccions. Arribat en aquest punt, i per començar a posar els punts sobre les is, en Germà Bel passa a repassar les recomanacions de la Comissió Europea. Comença esboçant les 5 principals línies d’actuació: 1. consolidació fiscal, 2. sanejament financer, 3. mercats laborals i política social, 4 productivitat i 5. modernització de l’administració. L’important a destacar de les recomanacions és que la UE et demana que quadris els números, però no com els quadres. Per exemple en el cas de les pensions, en que recomana que si no pots pagar-les amb les cotitzacions has d’augmentar els impostos. O altres exemples, com l’elevat frau fiscal, els tipus més alts que es recapten a les pimes respecte a les grans empreses o els impostos de patrimoni i successions. Davant de tot això, ara s’està seguint la doctrina Krugman, en que es recomana reduir el dèficit un punt a l’any. D’aquesta manera, Espanya el 2010 va tenir un dèficit de 11% del PIB i el 2013 s’arribarà a un 6. Fes-t'ho com vulguis! Però les recomanacions de la Comissió Europea parlen de moltes altres qüestions, com ara dedicar més recursos contra l’exclusió social enlloc d’altres dispendis, de polítiques de famílies o de trencar monopolis, com els dels registradors de la propietat o les farmàcies. Parla de fomentar l’accés al treball, és una vergonya la dualitat del contracte laboral que fa més fàcil la precarietat mitjançant la contractació temporal. En matèria d’energia, transports i infrastructures, les recomanacions diuen que s’ha de reduir costos de producció de les xarxes però, malgrat això, Espanya continua fent inversions en l’AVE que no resulten rentables. Tot això està en discussió en la Comissió Europea. En resum, hem de ser conseqüents. Podem decidir formar part o no de la política europea, però hem de ser condescendents amb els que ho han fet millor que nosaltres.
L’exposició del Matias Carnero va ser igualment estel·lar. Des de la seva experiència sindical com a treballador de la SEAT, va aportar una visió des del món del treball. Va començar amb una obvietat, quan se’ns diu que la recessió s’està acabant, des del món del treball, senzillament això no és cert, sinó que els hi diguin als 6 milions d’aturats. Cal dir ben alt i clar que les relacions laborals no han estat responsables de la crisi, ni de la bombolla immobiliària, ni de viure per sobre de les pròpies possibilitats, ni els culpables del rescat del 40.000 MEUR als bancs, ni de la caiguda de Leman Brothers. Aquesta criminalització del treball per abaratir les relacions laborals, a part de ser injusta, estan totalment fora de lloc. Fruït d’aquesta criminalització, s’ha trencat el diàleg amb els empresaris per afrontar la crisi i buscar solucions. Sense negociació, estem perdent un temps molt valuós. Abaratir l’acomiadament no aporta a cap solució, perquè és obvi que mai podrem competir abaratint els preus amb la Xina, posem pel cas. Hem de ser conscients que potenciar la individualització enfront la col·lectivització mitjançant l’acord entre les parts comporta una destrucció de la societat del benestar. I això resulta especialment greu quan s’està descavalcant una indústria competitiva en favor del sector serveis. És una equivocació. Per donar a entendre aquestes afirmacions, en Matias Carnero passa a explicar el seu cas. La SEAT és una empresa que pertany al grup Volkswagen que té 77 fàbriques, 540.000 treballadors a tot el món i va facturar l’any passat 6.200 MEUR. Al grup es tracten qüestions de competitivitat, relacions laborals, productivitat, salut laboral però no de salaris, sobretot per la seva complexitat. Perquè les fàbriques alemanyes són més competitives? Perquè es basen en el model de la cogestió. La cogestió és un model sindical de participació i gestió amb la direcció en que els representants dels treballadors estan en els consells de vigilància i consells d’administració, es a dir, que estan per sobre dels comitès executius de les direccions i les cúpules directives de les empreses, són alhora part de buscar consensos i solucions a l’hora de qualsevol conflicte. I ell es pregunta, estem aquí preparats per a la cogestió? No, de cap manera. A SEAT s’ha iniciat la cogestió, de manera que la companyia ho ha de pactar tot amb el comitè d’empresa. Però hi ha una gran diferència. En el mateix cas, a Alemanya el representant dels treballadors té veu i vot per decidir, quan vota que no, senzillament no s’aplica la mesura. Però al mateix temps la cogestió té moltes responsabilitats, per exemple quan s’ha de decidir de tancar una fàbrica i s’ha de repartir solidàriament el volum dels treballadors. En Matias explica el cas de la crisi de la SEAT. El 2005 se’n van adonar que s’havia de millorar la productivitat i no es podia mantenir el mateix volum de treballadors. Què es va fer? Dels més de 2.000 que es proposava, es van acomiadar 600 treballadors, però amb uns acords en que el treballador podia decidir tornar al cap de dos anys. Aquesta mesura va costar de fer entendre als alemanys però se’ls va convèncer que era necessari per aixecar la fàbrica. Al cap de 9 mesos, els que van voler van poder tornar. Aquest tipus de negociació col·lectiva és indispensable. Queda clar doncs que la individualització no és el camí per fer les empreses més productives i mantenir llocs de treball. Quan el sindicat forma part de les decisions, té possibilitat per decidir qüestions positives i complexes. Però per això, és necessari una sindicalització potent per poder desenvolupar aquesta funció i després tenir el diàleg necessari amb els partits polítics per evitar situacions com la de la reforma laboral. Però per garantir la viabilitat d’una empresa cal tenir present altres aspectes. El primer, el de les vendes. SEAT és el petit del grup Volkswagen amb 13 firmes. Curiosament els cotxes que més es vénen són els de gamma alta a Rússia, la Xina i l’Índia. Vendre cotxes accessibles és un mercat molt competitiu. El debat s’acaba centrant en els costos ja que de productivitat i de formació és molt millor la SEAT. En aquest mercat la solidaritat no existeix i cada país acaba anant a la seva. És per això que els partits polítics s’han d’implicar i participar de la negociació per aconseguir que es porti un nou model, sinó serà inevitable reestructurar la plantilla. Mentre aquí es va perdent el temps, altres països se n’aprofiten. Arribats en aquest punt, en Matias passa a les conclusions. Constata que hi ha dues europes, la del nord i la del sud. És imprescindible que disposem de plataformes giratòries per no quedar fóra del mercat, evitar la fuga de cervells dels quals molts no tornaran, corregir una reforma laboral que afavoreix la precarietat, fer una aposta decidida per la Formació Professional dual més que no pas en la universitat i obrir el camí de fer participar als treballadors dels beneficis en funció de la qualitat, la productivitat i els resultats de l’empresa. Per exemple, a Alemanya, es va negociar un bons de 7.500 euros als treballadors de Volkswagen quan l’empresa tingués un 10% de benefici a canvi de sacrificar les pagues extres. O per exemple, negociar els mateixos convenis col·lectius també per les empreses proveïdores. En definitiva, hem de canviar de mentalitat. Mentrestant, la realitat és que la reforma laboral està desregularitzant el mercat laboral i s’està aprofitant dels més dèbils on no hi ha força sindical.
....
Pots llegir el document complet de la crònica de l'Escola de Tardor clicant en aquest enllaç:
http://www.esquerra.cat/documents/cronica_2013-10-26_escola-de-tardor_def.pdf
Francesc Sànchez
Tècnic de polítiques sectorial i Formació
acciopolitica@esquerra.org