Aquests dies, les manifestacions de Kiev atreuen la nostra atenció, com ho van fer fa uns mesos les protestes del Caire o, encara ara, la guerra a Síria. La propera estació de descontentament massiu i violent amb el poder establert potser serà Caracas. En totes aquestes zones del planeta, centenars, milers de persones, de ciutadans corrents, seran reprimides arbitràriament, detingudes sense cap tipus de garantia, i en no pocs casos, brutalment assassinades pels governs dels respectius països.

La tragèdia, doncs, colpirà de la mateixa manera les famílies de les víctimes de Síria, d’Ucraïna o de Venezuela. I malgrat aquesta trista evidència “igualitària”, que serà degudament quantificada en els oportuns informes d’ONGs com Amnistia o Human Right Watch, trobarem aquí i a tot el món, gurús de la comunicació que s’esforçaran tot hora a deslegitimar aquells que protesten..i que reben de valent.

I és que aquests dies, n’hem sentit de tots colors. Que si a Kiev els manifestants són una colla de feixistes i de neoliberals (¡), que si a Alep són una banda de perillosos fonamentalistes islàmics, que si a Caracas, agents de la CIA...

Es tracta, generalment, de discursos simplificadors, que posen més l’accent, el focus, en magnificar les contradiccions i carències democràtiques d’aquells que des de la desesperació protesten, es manifesten, i lluiten amb allò que troben, que no pas en les evidents responsabilitats contretes des d’unes còmodes estructures de poder i de govern, generadores, si més no en gran part, de tots i cadascun dels violents conflictes.

Doncs bé, davant de tesis tan estereotipades i reduccionistes, la resposta no ha de caure, també, en l’estirabot. Sens dubte, a Síria, la protesta contra el règim té tantes variables i ramificacions com vulguem imaginar i, entre els qui protesten hi ha grups ben allunyats d’ideologies respectuoses amb els Drets Humans. Tot ens fa pensar que si els “opositors” assumissin un dia ells el poder, les vulneracions serien probablement semblants a les comeses pel govern actual.

De la mateixa manera, a Ucraïna, la protesta contra un règim innegablement autoritari i repressor és utilitzada per elements nacionalistes feixistitzants així com per aquells que, a dins i a fora del país, volen exprémer els recursos gasístics de la zona pel benefici d’uns pocs privilegiats. Els contractes amb Rússia, o amb la Unió Europea, tant fa, de ben segur que,amb els actuals esquemes de poder, sols poden acabar beneficiant una selecta minoria. És doncs, evident, que els desitjos, els anhels, les covejances extractivistes de les grans potències, l’interès d’un capitalisme en la fase més salvatge que hem conegut, són –en bona part- darrera del conflicte de Síria o, de forma més subtil, potser, de la pròpia Venezuela. I això no cal menystenir-ho mai.

Davant d’aquest panorma desolador, en paral·lel, o fins i tot previ, a la necessitat de consensuar i construir ja nous models de relacions polítiques més justos i plenament democràtics, caldrà reivindicar en tot moment i en tot lloc la vigència dels principis de Nacions Unides, tant en l’àmbit de les llibertats civils, com en els dels drets econòmics i socials dels pobles. I aquest instrument utilitzar-lo, com a gent d’esquerres i republicans que som, més enllà de les fílies i fòbies cap a determinades causes -minories nacionals, conflicte àrab-israelià, l’anomenada revolució bolivariana, per posar uns tòpics exemples- tenint present que sota els mocadors i les banderes que porti cadascú, sempre hi trobarem éssers humans amb capacitat innata d’estimar i anhel de ser respectats.


Miquel Casares
Comissió sectorial de Cooperació, Pau i Solidaritat