Yes, Europe!
Un dels fronts oberts més rellevants en clau catalana del recent referèndum sobre la independència d’Escòcia era el front europeu. I era rellevant en dos sentits: per les desiguals adhesions i rebutjos que suscitava la Unió Europea en els votants del sí i del no, i pels posicionaments de les institucions comunitàries sobre l’eventual victòria del sí a la independència.
La promesa del primer ministre britànic David Cameron de celebrar els propers anys un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea, per tal de calmar amb euroescepticisme les ànsies eurofòbiques de part de la població britànica, va regalar a la campanya independentista la basa de la pertinença a la Unió. No està clar que això hagi influït en els posicionaments dels votants cap al sí o cap al no d’una forma rellevant, però sembla clar que aquest fet no ha permès fer discursos al bàndol unionista “amb alegria espanyola” sobre els cataclismes de la separació.
Aquest primer sentit del debat ha tingut, però, un impacte rellevant sobre el segon; sobre la posició de la Unió Europea. El fet de no prendre Londres la bandera de l’europeisme ha impedit que cap portaveu comunitari es pronunciés a favor de la causa unionista com una garantia de permanència a la Unió Europea. La cantarella mesetària espanyola sobre l’expulsió immediata i perpètua de la UE d’una Catalunya, no ha pogut ser usada en el cas escocès, principalment pel poc entusiasme europeista del front unionista.
La victòria del no, alhora, ha permès a la Unió Europea mantenir el seu calculat silenci sobre la situació en què podria quedar respecte la UE un territori escindit d’una estat membre. Pels catalans, poder disposar de l’exemple pràctic, real i recent de la relació d’una Escòcia independent amb les institucions comunitàries, ens hauria evitat un camí amb incerteses que, com s’ha vist, són les principals armes electorals de l’unionisme (britànic o espanyol).
Bernat Costas
President de la comissió sectorial d'Unió Europea i Política Internacional
internacional@esquerra.org
La promesa del primer ministre britànic David Cameron de celebrar els propers anys un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea, per tal de calmar amb euroescepticisme les ànsies eurofòbiques de part de la població britànica, va regalar a la campanya independentista la basa de la pertinença a la Unió. No està clar que això hagi influït en els posicionaments dels votants cap al sí o cap al no d’una forma rellevant, però sembla clar que aquest fet no ha permès fer discursos al bàndol unionista “amb alegria espanyola” sobre els cataclismes de la separació.
Aquest primer sentit del debat ha tingut, però, un impacte rellevant sobre el segon; sobre la posició de la Unió Europea. El fet de no prendre Londres la bandera de l’europeisme ha impedit que cap portaveu comunitari es pronunciés a favor de la causa unionista com una garantia de permanència a la Unió Europea. La cantarella mesetària espanyola sobre l’expulsió immediata i perpètua de la UE d’una Catalunya, no ha pogut ser usada en el cas escocès, principalment pel poc entusiasme europeista del front unionista.
La victòria del no, alhora, ha permès a la Unió Europea mantenir el seu calculat silenci sobre la situació en què podria quedar respecte la UE un territori escindit d’una estat membre. Pels catalans, poder disposar de l’exemple pràctic, real i recent de la relació d’una Escòcia independent amb les institucions comunitàries, ens hauria evitat un camí amb incerteses que, com s’ha vist, són les principals armes electorals de l’unionisme (britànic o espanyol).
Bernat Costas
President de la comissió sectorial d'Unió Europea i Política Internacional
internacional@esquerra.org