Qui, veient les imatges de gent gran amb els peus mig descalços i completament enfonsats en el fang caminant pels camps de refugiats abnegats d'aigua, no ha sentit una desolació immensa; qui, veient les imatges de famílies senceres creuant un riu gelat per entrar a Macedònia, no ha sentit una ràbia i impotència infinites; a qui, recordant la imatge de l'Aylan i pensant en els centenars més que cada dia deixen la vida al mar, no se li ha esquinçat l'ànima; qui, veient la feina dedicada i incansable que realitzen els voluntaris de Proactiva Open Arms a les platges de Lesbos, no se li han quedat les paraules d'agraïment ofegades a la gola, incapaces de sortir, insuficients.

Jo sóc europeista i crec que la solució a la crisi actual - que ja ve de lluny - passa necessàriament per tenir més i millor Europa, no pas per tenir-ne menys. També és cert que sóc una europeista decebuda ara mateix. Aquesta no és en absolut la meva Unió Europea. Vaig ser membre d'una llista electoral que es va presentar a les darreres eleccions al Parlament Europeu denunciant l'actual deriva neo-capitalista de la UE, exigint que el projecte europeu posés per davant les persones que els capitals, apostant per un retorn als valors i principis fundacionals de la UE, units en la diversitat, la lluita per la pau, la solidaritat i la igualtat. Per aquesta UE sí que val la pena lluitar i és important que la defensem de l'horror, de la instrumentalització nacional i de l'egoisme estatal.