A la França del segle XXI es fan referèndums d'autodeterminació
Què ha fet possible que el 4 de novembre se celebrés un referèndum a Nova Caledònia?
El 25 d’Octubre passat varem poder escoltar les explicacions de Richard Werly, corresponsal de Le Temps de Genève a París i responsable de la crònica Europea del canal de TV de l’Assemblea Nacional a França, que ens posava al cas de la situació a Nova Caledònia.
El referèndum que va tenir lloc el quatre de novembre a Nova Caledònia, va ser pactat fa 30 anys, l’any 1988 en els acords de Matignon, que preveien una negociació en dos trams. El primer de 10 anys (fins a 1998), i el segon de 20 anys (fins a 2018), que permetria a terme realitzar el referèndum d’autodeterminació.
Aquests acords van ser forçats pels aldarulls que començaren al 1980, arribant al seu paroxisme al 1988, amb la mort de diverses persones. Aquesta violència extrema, paradoxalment no va ser volguda. Els fets van succeir de la següent manera: Un grup de joves independentistes kanaks va arribar a la gendarmeria de Ouvéa amb l’objectiu de treure’n la bandera francesa i pujar la seva. El gendarmes coneixien els joves i s’hi van enfrontar. La baralla va degenerar i van morir 4 gendarmes. Els independentistes van fugir cap a la part nord de la illa emportant-se 27 gendarmes d’ostatges.
El context en el que passen aquests tràgics incidents es absolutament rellevant, ja que es situen precisament entre les dues voltes de les eleccions presidencials a França, sota el mandat de presidència del socialista François Miterrand, però amb Jacques Chirac de primer Ministre (RPR, partit de dreta). Enfrontats tots dos en la cursa a la presidència, Chirac decideix fer una demostració de força i envia un destacament militar d’elit a Nova Caledònia per resoldre la situació, composat per 2000 efectius molt ben preparats, que es desplacen a les muntanyes de la illa de Ouvéa fins la gruta on els independentistes retenien els ostatges i els alliberen, matant als 19 kanaks que els retenien presoners (part dels ostatges ja havien estat alliberats en una negociació dies abans).
Aquest fet tràgic, i també el fet que Chirac perdés les eleccions a la segona volta desemboca en la negociació dels acords de Matignon, liderats pel nou govern socialista sota la presidència de Miterrand amb Michel Rocard de primer Ministre, que posen la resolució del conflicte amb Nova Caledònia en primera posició de la llista de prioritats del seu mandat. També es cert que després de l’episodi de la presa d‘ostatges i el seu alliberament sagnant, l’opinió pública estava que bullia...
Aquests acords regulen una major autonomia progressiva per Nova Caledònia, i la possibilitat de dur a terme un referèndum d’autodeterminació d’aquí a 30 anys.
Què ha passat en aquests 30 anys?
En aquests 30 anys, una de les estratègies de França ha estat “ensabonar” l’elit kanak, que ha vingut a formar-se a les universitats franceses, i ha mantingut una excel·lent relació entre la metropoli i les illes. Això ha permès que actualment part de la població kanak no sigui tant favorable a la independència....
Quina es l’estructura d’aquesta població?
La població de Nova Caledònia està repartida en un 40 % d’autòctons kanaks, 10% de mestissos (d’origen asiàtic procedents d’antigues colònies franceses), i 50 % de “blancs”
Per què era difícil que guanyés el sí al referèndum?
Els blancs i mestissos no se senten concernits per l’anhel d’independència que pertany exclusivament als kanaks. A més, cal tenir en consideració l’estratègia francesa d’ensabonament de l’èlit autòctona que ha aconseguit desmotivar de la causa independentista aproximadament una part dels kanaks.
Com es veia des de França?
França estava disposada a perdre Nova Caledònia, tant a nivell de la ciutadania, a qui no afecta la separació degut a la llunyania, com a nivell de Govern, ja que Nova Caledònia té un cost d’uns 3 miliards d’euros a l’any, que França deixaria d’invertir en aquestes illes.
D’altra banda França sap que la població blanca i mestissa estaria resguardada, ja que compta amb un aliat sòlid; Austràlia, que dóna suport a França en el marc de conflicte caledoni, perquè vol mantenir la relació amb França per tal d’evitar una possible invasió xinesa que ara ja ocupa les illes que envolten el seu continent.
Si els kanaks perden, què podem pensar que passarà desprès?
La bona noticia, malgrat que hagi guanyat el No en el referèndum d’autodeterminació de Nova Caledonia, és que els acords de Matignon preveuen dos Referèndums més en els propers 6 anys. I atès que podem pensar que l’estat francès es voldrà estalviar el segon i el tercer, serà una bona eina de pressió per poder negociar més autonomia.
Aprendre de l’experiència
L’experiència del referèndum de Nova Caledònia hauria de ser una lliçó per l’estat espanyol. Quan una part significativa d’un territori demana exercir el dret a l’autodeterminació, la repressió mai resol el problema, sinó que l’empitjora. La negativa a negociar de l’estat francès amb el moviment kanak als anys 80 i la seva posterior repressió, amb morts inclosos, no va evitar que el proper 4 de Novembre es celebri un referèndum per a la plena sobirania de la Nova Caledònia, a més va perjudicar seriosament la imatge de França al món.
Tindrà prou humilitat l’estat espanyol d’aprendre de l’experiència francesa, i entendre que no hi ha alternativa a permetre que un poble decideixi lliure i democràticament el seu futur? Des d’Esquerra sempre hem apostat per l’acord com la primera opció, el que no contemplem en cap cas, és la renúncia al dret a l’autodeterminació.
Sònia Galtié
Comissió sectorial d’Unió Europea i Política Internacional
Esquerra Republicana
internacional@esquerra.cat
El 25 d’Octubre passat varem poder escoltar les explicacions de Richard Werly, corresponsal de Le Temps de Genève a París i responsable de la crònica Europea del canal de TV de l’Assemblea Nacional a França, que ens posava al cas de la situació a Nova Caledònia.
El referèndum que va tenir lloc el quatre de novembre a Nova Caledònia, va ser pactat fa 30 anys, l’any 1988 en els acords de Matignon, que preveien una negociació en dos trams. El primer de 10 anys (fins a 1998), i el segon de 20 anys (fins a 2018), que permetria a terme realitzar el referèndum d’autodeterminació.
Aquests acords van ser forçats pels aldarulls que començaren al 1980, arribant al seu paroxisme al 1988, amb la mort de diverses persones. Aquesta violència extrema, paradoxalment no va ser volguda. Els fets van succeir de la següent manera: Un grup de joves independentistes kanaks va arribar a la gendarmeria de Ouvéa amb l’objectiu de treure’n la bandera francesa i pujar la seva. El gendarmes coneixien els joves i s’hi van enfrontar. La baralla va degenerar i van morir 4 gendarmes. Els independentistes van fugir cap a la part nord de la illa emportant-se 27 gendarmes d’ostatges.
El context en el que passen aquests tràgics incidents es absolutament rellevant, ja que es situen precisament entre les dues voltes de les eleccions presidencials a França, sota el mandat de presidència del socialista François Miterrand, però amb Jacques Chirac de primer Ministre (RPR, partit de dreta). Enfrontats tots dos en la cursa a la presidència, Chirac decideix fer una demostració de força i envia un destacament militar d’elit a Nova Caledònia per resoldre la situació, composat per 2000 efectius molt ben preparats, que es desplacen a les muntanyes de la illa de Ouvéa fins la gruta on els independentistes retenien els ostatges i els alliberen, matant als 19 kanaks que els retenien presoners (part dels ostatges ja havien estat alliberats en una negociació dies abans).
Aquest fet tràgic, i també el fet que Chirac perdés les eleccions a la segona volta desemboca en la negociació dels acords de Matignon, liderats pel nou govern socialista sota la presidència de Miterrand amb Michel Rocard de primer Ministre, que posen la resolució del conflicte amb Nova Caledònia en primera posició de la llista de prioritats del seu mandat. També es cert que després de l’episodi de la presa d‘ostatges i el seu alliberament sagnant, l’opinió pública estava que bullia...
Aquests acords regulen una major autonomia progressiva per Nova Caledònia, i la possibilitat de dur a terme un referèndum d’autodeterminació d’aquí a 30 anys.
Què ha passat en aquests 30 anys?
En aquests 30 anys, una de les estratègies de França ha estat “ensabonar” l’elit kanak, que ha vingut a formar-se a les universitats franceses, i ha mantingut una excel·lent relació entre la metropoli i les illes. Això ha permès que actualment part de la població kanak no sigui tant favorable a la independència....
Quina es l’estructura d’aquesta població?
La població de Nova Caledònia està repartida en un 40 % d’autòctons kanaks, 10% de mestissos (d’origen asiàtic procedents d’antigues colònies franceses), i 50 % de “blancs”
Per què era difícil que guanyés el sí al referèndum?
Els blancs i mestissos no se senten concernits per l’anhel d’independència que pertany exclusivament als kanaks. A més, cal tenir en consideració l’estratègia francesa d’ensabonament de l’èlit autòctona que ha aconseguit desmotivar de la causa independentista aproximadament una part dels kanaks.
Com es veia des de França?
França estava disposada a perdre Nova Caledònia, tant a nivell de la ciutadania, a qui no afecta la separació degut a la llunyania, com a nivell de Govern, ja que Nova Caledònia té un cost d’uns 3 miliards d’euros a l’any, que França deixaria d’invertir en aquestes illes.
D’altra banda França sap que la població blanca i mestissa estaria resguardada, ja que compta amb un aliat sòlid; Austràlia, que dóna suport a França en el marc de conflicte caledoni, perquè vol mantenir la relació amb França per tal d’evitar una possible invasió xinesa que ara ja ocupa les illes que envolten el seu continent.
Si els kanaks perden, què podem pensar que passarà desprès?
La bona noticia, malgrat que hagi guanyat el No en el referèndum d’autodeterminació de Nova Caledonia, és que els acords de Matignon preveuen dos Referèndums més en els propers 6 anys. I atès que podem pensar que l’estat francès es voldrà estalviar el segon i el tercer, serà una bona eina de pressió per poder negociar més autonomia.
Aprendre de l’experiència
L’experiència del referèndum de Nova Caledònia hauria de ser una lliçó per l’estat espanyol. Quan una part significativa d’un territori demana exercir el dret a l’autodeterminació, la repressió mai resol el problema, sinó que l’empitjora. La negativa a negociar de l’estat francès amb el moviment kanak als anys 80 i la seva posterior repressió, amb morts inclosos, no va evitar que el proper 4 de Novembre es celebri un referèndum per a la plena sobirania de la Nova Caledònia, a més va perjudicar seriosament la imatge de França al món.
Tindrà prou humilitat l’estat espanyol d’aprendre de l’experiència francesa, i entendre que no hi ha alternativa a permetre que un poble decideixi lliure i democràticament el seu futur? Des d’Esquerra sempre hem apostat per l’acord com la primera opció, el que no contemplem en cap cas, és la renúncia al dret a l’autodeterminació.
Sònia Galtié
Comissió sectorial d’Unió Europea i Política Internacional
Esquerra Republicana
internacional@esquerra.cat