Un dels aspectes que més centrava l’atenció i les prediccions de les darreres eleccions europees eren els resultats que podien assolir els partits europeus d’extrema dreta així com els populismes nacional-conservadors de l’estil Orban a Hongria i Kaczynski a Polònia. El fet que poguessin augmentar significativament la seva representació preocupava per les conseqüències que això podria tenir sobre el desmantellament parcial de la UE, en ple desgavell del Brexit i en uns moments on el projecte europeu tornava a estar fortament qüestionat. També inquietava el reforç dels discursos de rebuig a la immigració i a la interculturalitat, un dels grans temes de debat els darrers anys, i el retrocés en drets i llibertats que els valors ultraconservadors que aquests partits representen – i posen en pràctica- podia comportar. Amb els resultats definitius, però, mitja Europa va respirar, amb una certa sensació d’haver aguantat el cop. L’extrema dreta i la dreta extrema havien augmentat representació, però no tant com es temia, i no tindrien possibilitat d’influir en les principals decisions que s’han de prendre a nivell d’UE en els propers cinc anys.

Tanmateix, si bé això és cert, ho és tant o més que, a la vista dels resultats en diferents estats, la preocupació per aquests partits -per la causes del seu relatiu èxit i pels mètodes trumpians que els fan atractius a tants electors- no pot desaparèixer. Després de tot, el guanyador dels comicis europeus a França va ser el Rassemblement National de Marinne LePen, a Itàlia la Lega de Salvini, a Hongria la Unió Cívica Hongaresa d’Orban, a Polònia Llei i Justícia de Kaczynski, i al Regne Unit, el Brexit Party de Farage. A Bèlgica, el partit d’extrema dreta Vlaams Belang va quedar segon. I malgrat que s’acabin enquadrant en diferents grups parlamentaris, el cinquè grup amb més diputats – a només 2 de distància respecte el quart, que és el nostre Verds/ALE- serà el nou grup “Identitat i democràcia”, de Salvini i Le Pen, amb 73 membres. L’extrema dreta, i la dreta populista i euroescèptica, no havien tingut mai tan bons resultats. Repartits entre diferents grups, es queden aproximadament amb un 25% del Parlament. N’hi ha que opinen que això pot ser el revulsiu que faci despertar la UE, que la faci reaccionar amb polítiques diferents i més ambicioses. M’agradaria que fos així, però no comparteixo aquesta hipòtesis, perquè la seva realització requereix governants valents i amb la vista posada al mig i llarg termini. Com argumento al final de l’article, aquests resultats no auguren res de bo per als que volem una agenda federal i progressista per la UE.

El segon interrogant que més expectació aixecava dels comicis europeus era com de gran seria la caiguda dels dos grups hegemònics fins ara, populars i socialdemòcrates, que els darrers 40 anys han sumat majoria absoluta, i quins altres grups podrien entrar a partir d’ara en la conformació de les majories parlamentàries. Si bé els dos grans grups han perdut representació (39 diputats els populars i 37 els socialdemòcrates), continuen aguantant en les dues primeres posicions, tot sumant el 45% del Parlament. Tanmateix, el ventall de la majoria ara ha quedat obert a liberals (de fet, ja havien estat la crossa de les majories de la passada legislatura, però ara s’han convertit en la frontissa imprescindible), molt reforçats pels grans resultats a França i el Regne Unit, i sobretot a Verds/ALE, la gran sorpresa d’aquestes eleccions, amb augments molt significatius a Alemanya, el Regne Unit o Irlanda.

Però malgrat que s’amplii i es diversifiqui el ventall de la majoria parlamentària, el més probable és que l’agenda de reformes per als propers anys segueixi essent limitada. Encara que hi hagi una eventual coalició pro-europea (populars, socialdemòcrates, liberals i ecologistes) que al Parlament pari els peus als euroescèptics sigui capaç de plantejar al Consell de la UE una agenda ambiciosa, queda clar que això toparà amb la voluntat de no pocs estats membres. De fet, els darrers dies ja hem tingut dues mostres concretes d’això: els estats de Visegrad han bloquejat l’objectiu d’assolir el 2050 una UE neutral en emissions de CO2, mentre que estats com els Països Baixos i altres ja han deixat clar que, pel que fa a la reforma de la zona euro, no accepten una capacitat fiscal ni un pressupost propi ambiciós amb mecanismes contra-cíclics. El Consell continuarà actuant com a veritable fre a les reformes de la UE. L’auge contingut de l’extrema dreta i l’euroescepticisme, sumat al fet que alguns estats estan governats per forces obertament euroescèptiques, i que fan de l’euroescepticisme la seva bandera (amb Salvini com a estendard) , lluny de ser un revulsiu que esperoni una reacció autènticament europeista, servirà ara d’excusa perfecta per als governs europeus que no volen que la UE vagi substancialment més enllà de ser un club d’estats, ni volen superar un concepte obsolet de sobirania.

Jordi Solé i Ferrando

Secretari Nacional de Relacions Internacionals

Esquerra Republicana

politicainternacional@esquerra.cat