Possiblement no hi ha cap esdeveniment amb més perspectives d’anàlisi com una pandèmia. Des de la microbiologia fins a l’economia passant per la psicologia o el món de la cultura, tothom hi te alguna cosa a aportar. Un aspecte també essencial a l’hora d’abordar la crisi generada pel COVID19 son les diferències entre països envers la transparència i la informació; i com això ha generat diferents models de combat contra el virus.

Justament per ser una crisi que implica tants punts de vista, només podíem estar preparats per la seva arribada si el conjunt de la societat era capaç d’accedir a la informació rellevant per ella i gestionar-la en conseqüència. No és d’estranyar que molts països asiàtics hagin presentat una millor resposta a la pandèmia que el conjunt de països occidentals. Un major coneixement de la gestió de la informació de la Xina alhora que una major comprensió de l’impacte d’una epidèmia al conjunt de la societat els va permetre prendre mesures més encertades, contundents i ràpides que països amb tant bons o millors sistemes públics de salut i gestió d’emergències.

Diferents debats com el de democràcies vs dictadures, països grans vs petits, sistemes de salut públics vs privats semblen voler descriure com països i regions han pogut combatre el virus. No obstant, la gestió de la informació ha estat central en múltiples exemples que cal desgranar.

Per una banda, la causa inicial d’aquesta pandèmia global és l’agressiva ocultació del brot per part de les autoritats xineses arrestant als metges que se’n feien eco i destruint les primeres proves i mostres. Només quan la informació va sobreeixir per sobre del control estatal, les autoritats es van veure obligades a prendre les dures mesures de contenció que hem vist a posteriori. L'ara difunt heroi Li Wenliang, metge que finalment morí per la mateixa malaltia de la que ens volia avisar, va esdevenir un símbol de demanda de llibertat d'expressió i premsa. Unes demandes que han esdevingut moviment social i que mitjans de comunicació com Caixin lideren fins i tot oferint dubtes raonats sobre el còmput de morts i infectats. En canvi, en l’àmbit científic i digital, l’accés a informació sobre el virus permet avui traçar-ne les mutacions a temps real fins a l’origen, permet conèixer l’evolució mundial de la pandèmia i permet el desenvolupament de cures i vacunes en una velocitat record.

Per altra banda, els tigres asiàtics (Singapur, Taiwan i Corea del Sud) han pogut mantenir el virus a ratlla amb una combinació de testos massius i traçabilitat de les persones amb mètodes més o menys invasius però alhora amb una política de transparència radical de les dades recollides. S’observen models de seguiment intrusius com els de Singapur amb una APP que usa el Bluetooth per identificar contactes propers i avisar-te a tu i al govern, però també models de seguiment per SMS implementats per la ministra digital hacker, anarquista i trans Audrey Tangdel govern taiwanès que posa especial èmfasi en la privacitat de les dades. No és d’estranyar que països amb un discurs de seguretat fort no debatin si cal o no aplicar mesures contundents de control si no de quina manera aplicar-les.

Malgrat aquestes experiències i el temps extra, als països occidentals hem estat incapaços d’avançar-nos en el temps i preparar una resposta a l’alçada de les nostres capacitats. Un cert etnocentrisme que ens feia inimaginable que allò que passa a l’altra punta del món ens pogués passar a casa nostra ens ha passat factura; però també la confiança en institucions multilaterals com l’OMS que s’han dedicat a fer més política que servei públic. Mentre es vetava la seva entrada a la Xina, l’OMS venerava la transparència del país; mentre la Xina bloquejava la mobilitat, se’ns exigia no parar els vols amb acusacions de racisme; mentre la premsa reportava una alta transmissibilitat, s’afirmava que aquesta no era preocupant. De fet, el nostre propi servei de salut ha estat mesos seguint les recomanacions amb absoluta responsabilitat, i això també ens ha passat factura.

És certament un problema que en un món cada cop més multipolar la UE no hagi pogut vehicular una resposta coordinada al COVID19 i les institucions d’àmbit global es vegin també abocades al servilisme envers els grans estats. Potser ara ens impressiona l’irresponsabilitat de les institucions europees per contenir la pandèmia, però la veritat és que la UE no ha construït una política de seguretat que inclogui amenaces com la que vivim ara i encara menys ha significat un espai de transferència de coneixement i cooperació que ajudi a les nostres societats a estar preparades. Veure tants països europeus llançant-se als braços d’una Xina encantada d’ajudar no ha de ser vista com una oportunitat de noves amistats, si no com la imatge que en un mon multipolar, els europeus no tenim cap pol que ens sigui propi.

Enllaços d'interès:

• Infografia de traça dels casos a Singapur - clica aquí 
• Infografia de traça de mutacions del virus - clica aquí 
• Infografia de Johns Hopkings University de l’expansió del virus - clica aquí

Andreu Criquet
Vocalia d'Àsia de la Comissió Sectorial d'UE i Política Internacional

Esquerra Republicana