Article escrit per Xavier Cutillas i Àgata Sol, originalment publicat a Catalunya Plural

La Covid-19 s’ha convertit en una pandèmia global que precisa d’una resposta comuna i coordinada per fer-li front. Són paraules de l’Organització Mundial de la Salut, que l’ha descrit com la pitjor crisi internacional des de la Segona Guerra Mundial. En la mateixa línia, el PNUD l’ha qualificat de “crisi sanitària, econòmica, humanitària i de desenvolupament” i ha anunciat el risc de perdre fins a dues dècades d’avenços en desenvolupament a molts països si no s’hi coopera de manera efectiva.

Vistos els efectes que la malaltia està provocant en un país com el nostre (una ràpida expansió que ha comportat el col·lapse d’un sistema sanitari debilitat al llarg dels darrers anys per les privatitzacions i les retallades, i la consegüent crisi econòmica, que afecta de manera especial els treballadors autònoms i les persones que integren els sectors laborals més precaritzats), podem imaginar-nos les conseqüències devastadores que pot arribar a ocasionar en els països empobrits, que presenten sistemes sanitaris molt més fràgils i economies altament més informals.

Des de l’inici de l’epidèmia, hem vist com es posaven en marxa estratègies diverses a diferents punts del planeta, i una cosa ha quedat clara: l’existència prèvia d’un sistema sanitari enfortit i estable és clau per poder afrontar amb garanties la lluita contra el coronavirus. És el cas de Cuba, on no només s’està aconseguint mantenir controlada l’epidèmia a l’interior del país, sinó que a més s’està contribuint a fer-hi front a l’exterior, mitjançant l’enviament de brigades mèdiques i cooperants sanitaris.

Un altre factor clau és la prevenció. Fins i tot en països on els sistemes sanitaris estan força debilitats, com, per exemple, Portugal, s’ha pogut constatar des d’un primer moment la importància d’establir mesures preventives per evitar la ràpida expansió del virus entre la població.

Aquests dos elements, sistemes sanitaris forts i inversió en prevenció, centren la tasca de moltes de les organitzacions que ens dediquem a la cooperació al desenvolupament i a l’acció humanitària. Entre el treball que realitzem per garantir el dret a la salut de les poblacions en situació de vulnerabilitat, aquesta és una estratègica bàsica per combatre epidèmies com la de la Covid-19.

Als països del Sud, a més a més, la pobresa, l’accés insuficient a l’aigua potable o situacions de conflicte armat fan que l’accés als equipaments sanitaris i a l’atenció mèdica esdevingui més complicat. A això s’hi suma sovint la impossibilitat de confinament, ja que les persones que treballen en economies informals (més del 50% en aquestes regions), han de sortir a treballar cada dia per garantir-se la subsistència.

El dret a la salut és un dret fonamental reconegut en la Declaració Universal de Drets Humans, concretament a l’article 25: “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i serveis socials necessaris”.

En aquest context, des de l’Associació Catalana per la Pau hem engegat una campanya de sensibilització per fer front a l’emergència de la Covid-19 a quatre països amb idiosincràsies ben diferents però també punts en comú, com són Colòmbia, el Líban, la República Democràtica del Congo i Mali. Països on venim treballant des de fa molts anys i en els quals la nostra acció coordinada amb diferents entitats sòcies locals ens assegura poder oferir una resposta adequada a les necessitats reals de les poblacions afectades.

Aquesta és una crisi sanitària, econòmica, alimentària i també ètica. Si no aprofitem la conjuntura per enfortir els nostres sistemes públics, ni cooperem per enfortir-los també a la resta dels països, no ens en sortirem. Els científics alerten que hi haurà més pandèmies com aquesta i això converteix la defensa del bé comú, dels drets humans i de la solidaritat internacional en un imperatiu inexcusable.