Cooperació Pau i Drets Humans

El dret al refugi en temps de pandèmia

El dret al refugi en temps de pandèmia
El dret al refugi en temps de pandèmia

Quan arriba el Dia Mundial de les Persones Refugiades, com cada 20 de juny, acostumem a tenir notícia de les dades que publica l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats. Amb una mica de sort en llegim algun titular als mitjans generalistes, malgrat que la Covid-19 tot ho tapi.

 

Enguany ens han explicat que ja hi ha 79,5 milions de persones desplaçades forçosament a tot el món, una dada que per si sola ens hauria de sacsejar les consciències i replantejar les polítiques a escala global. Parlem de gairebé80 milions que representen l’1% de la població mundial. Una xifra que en 10 anys s’ha multiplicat per dos, i que s’incrementarà any rere any si res no ho atura, agreujat per l’emergència climàtica i l’impacte directe i indirecte de la Covid-19.

 

Però les xifres ens diuen més coses. Per exemple, que hi ha 45,7 milions de persones desplaçades internes que són obligades a marxar de casa seva però que resten dins del propi país, i si formen part de minories ètniques i nacionals veuen agreujada la seva situació quan arriben a d’altres territoris on no es reconeixen els seus drets col·lectius i són discriminats.

 

Una altra dada eloqüent és la relació simbiòtica entre els principals països que acumulen desplaçats intens com Colòmbia (8 milions), Síria (6 milions), República Democràtica del Congo (5 milions), Iemen (3,6 milions) o Somàlia (2,6 milions) i el comerç il·legal d’armes fabricades a  l’hemisferi Nord. O relació indirecta, com és el cas de l’Aràbia Saudita que compra armes espanyoles i externalitza la guerra per mantenir l’hegemonia la Iemen. Digue’m a qui vens armes avui i en quins països s’utilitzen, i et diré d’on vindran els desplaçats forçosos de demà.

 

El 80 % de les persones que es veuen forçades a migrar es troben en països o territoris afectats per inseguretat alimentària i desnutrició, molts d'ells s'enfronten riscos mediambientals i desastres naturals. Aquestes dades evidencien que l’empobriment i l’emergència climàtica són factors agreujants que provoquen desplaçaments forçats.I malgrat això hi ha encara qui qüestiona la idonietat de dedicar recursos a cooperació al desenvolupament per evitar-ho.

 

Front a la idea induïda per els xenòfobs, les dades també desmunten les llegendes urbanes de la invasió de refugiats, car 8 de cada 10 persones refugiades es troben en països en vies de desenvolupament. El 85% del total. És a dir, que qui aplica de manera efectiva un esforç percentual major de solidaritat a l’hora d’acollir qui cerca refugi són països veïns sovint empobrits o en conflicte armat i que no sempre garanteixen la protecció dels drets humans.

 

De fet no tot és mediàtic en l’àmbit dels refugiats. Llegim notícies de Síria i de Veneçuela, però el 77% de les persones refugiades arreu del món estan atrapades en situacions de desplaçament perllongat dels que gairebé no es parla. Afganistan encara la seva cinquena dècada de conflicte, així com la població saharauí, que porta 45 anys refugiada a Algèria, o la població palestina refugiada a Jordània o al Líban des de fa més de 70 anys. Aquests i d’altres són un exemple de refugiats provinents de conflictes oblidats, com els kurds, els iazidites, o els assiris obligats a fugir dels seus territoris, i que es mantenen invisibles als mitjans.

 

De tota la població desplaçada forçosa, 4,2 milions són sol•licitants d’asil. 2 milions més que l'any passat. Unes sol•licituds que en bona part són rebutjades com passa a l’Estat espanyol, on el 2019 només es va oferir protecció internacional al 5,2% de les persones sol•licitants. Tot just la setmana passada l’associació de supervivents de l’Aquarius denunciava que dos anys després de la seva arribada al port de València segueixen sense la protecció anunciada.

 

Per altra banda, la pandèmia de la Covid-19 ha suposat un dràstic increment de les vulneracions de drets a les fronteres exteriors de la UE, amb detencions il•legals, expulsions col•lectives i devolucions que posen en perill la vida de nombroses persones, infants i famílies senceres. Uns tractes degradants als que cal sumar els que deriven de la massificació i les condicions inhumanes amb les que sobreviuen milers de demandats d’asil confinats en centres de reclusió i d’acollida que no compten amb les condicions sanitàries per afrontar la Covid-19. La pandèmia ha agreujat una situació ja prou precària, tal i com mostra col·lapse del de refugiats de Mòria on s’amunteguen 15.000 persones en un recinte pensat per acollir-ne 2.800.

 

Del que si que parlem malauradament és de les expressions de xenofòbia i racisme que s’han produït per part de diferents cossos policials i guardacostes, perquè aquests no han parat de créixer a la UE, però el que no analitzem és que en la mesura que queden impunes van guanyant terreny social, i normalitzen les agressions per part de l’extrema dreta als centres d’acollida de persones refugiades, migrants, o menors no acompanyats. Una acceptació social que també s’explica pel silenci eloqüent de molts estats davant l’actuació d’alguns altres que legislen en contra del dret al refugi o suspenen temporalment el compliment dels tractats internacionals d’asil per motivacions domèstiques interessades i càlculs electorals.

 

Però no tot són males notícies. La Comissió d'Estadística de l'ONU aprovava el març d'aquest any incloure explícitament a les persones refugiades al compromís de Desenvolupament Sostenible de 2030 de "no deixar ningú enrere". Tot i que només amb el compliment de la convenció de Ginebra de l’any 1951 ja n’hi hauria d’haver prou. El problema doncs, no són els compromisos declarats en cimeres més o menys solemnes, sinó en com i quan s’apliquen

 

Davant de tot això hi ha diverses vies per actuar. La primera i més urgent és la regularització la situació de milers de persones migrants i sol•licitants de refugi que davant l’actual crisi sanitària es veuen condemnades a sobreviure en situació precària a l'Estat espanyol. En segon lloc garantir el dret efectiu a l’asil ara i aquí, obrir vies legals i segures, incentivar el rescat enlloc de perseguir-lo, aturar les devolucions en calent, tancar els CIES definitivament. I en tercer lloc actuar internacionalment de manera urgent, perquè la resposta ha de ser a escala global.


Tots podem ser refugiats algun dia. L’emergència climàtica que ja estem patint és un avis per a navegants ben clar en aquest sentit, i només cal recordar el camí de l’exili de molts dels nostres avis i familiars ara fa 80 anys per saber el que van patir.

 

Cinc anys després de l’enfonsament d’un vaixell davant les costes de Lampedusa on van morir 600 persones que cercaven refugi a Europa, tocaria reforçar la cooperació per ajudar a qui cerca refugi en plena pandèmia de la Covid-19, en coherència amb les proclames que cridàvem pels carrers encara no fa tres anys quan els omplíem dient “volem acollir”.

 


David Minoves
President del CIEMEN