El Tifó Haiyan com a símptoma dels reptes que hem d’encarar
La tragèdia que va viure el poble filipí després del pas del tifó Haiyan el 8 de novembre passat, amb més de 10.000 morts i 12 milions de persones afectades, exigeix de la comunitat internacional una resposta decidida per abordar les enormes necessitats plantejades. En primer lloc per donar assistència als centenars de milers de víctimes que la necessiten, en segon lloc, per avaluar si destinen els recursos suficients i es prenen seriosament la prevenció de riscos i la reducció de vulnerabilitats davant de desastres naturals d’aquesta magnitud i, en tercer lloc, per encarar un canvi de model de desenvolupament que minimitzi el seu efecte sobre el clima i es comprometi amb una gestió sostenible i corresponsable dels béns públics globals.
A Catalunya, des de 2005 disposem d’un organisme per tal de coordinar una resposta immediata davant de situacions com les viscudes a Filipines el passat 8 de novembre: el Comitè Català d'Ajut Humanitari d'Emergència (CCAHE). Malauradament, el CCAHE ha trigat més d’una setmana en activar-se, un símptoma clar de manca de capacitat de reacció. Sortosament, la ciutadania catalana i molts ens locals, com en altres ocasions, han respòs amb generositat a les crides que les ONG presents a Filipines i els organismes internacionals van llançar. En aquest sentit, la ràpida reacció de l’Ajuntament de Barcelona i de molts municipis catalans, així com d’ONG de referència com Creu Roja, Acció Contra la Fam o Intermón, entre d’altres, han estat el millor exemple. Finalment, el Govern de la Generalitat ha compromés 250.000 euros per a l’emergència. El fet que a Catalunya visquin 10.769 persones d’origen filipí ha de servir per multiplicar aquestes mostres de solidaritat ciutadana i institucional.
No obstant això , les grans retallades que ha tingut l'ajuda humanitària a les administracions públiques que financem estan impedint que la resposta catalana sigui mínimament proporcional a les nostres possibilitats i a les necessitats existents a la zona afectada pel tifó. L'ajuda humanitària pública espanyola ha tingut en tan sols dos anys un descens pressupostari de més del 80%, sent la modalitat de cooperació i, potser, la política pública més afectada per la crisi, fins a situar a la vora de la desaparició. Una situació que es reprodueix potser amb major intensitat a Catalunya, amb la desaparició de l’àrea d’acció humanitària de l’ACCD i la caiguda en picat dels recursos destinats en més d’un 90%.
Es dóna la circumstància també que aquesta mateixa setmana van començar a Varsòvia les negociacions internacionals sobre canvi climàtic , la COP 19. La comunitat científica sosté cada vegada amb més rotunditat la vinculació entre l'augment de la quantitat i intensitat de fenòmens naturals extrems i el canvi climàtic, causat per les emissions de CO2 i altres gasos d'efecte hivernacle. La comunitat internacional s’haurà d'alinear decididament a favor d'un acord internacional just, ambiciós i vinculant sobre canvi climàtic a partir de 2015.
La República catalana s’haurà de comprometre amb la lluita contra el canvi climàtic però també amb la cooperació al desenvolupament i l’acció humanitària, ja que és responsabilitat del Govern liderar la solidaritat ciutadana amb les persones afectades per desastres com aquest . I caldrà reconstruir l’arquitectura de cooperació al desenvolupament desballestada durant els darrers anys i posar-la a disposició de les entitats i els actors humanitaris. Ja sigui per solidaritat com per credibilitat d'una acció exterior coherent amb els valors i interessos que defensa la societat catalana, el nou Estat haurà d'estar a l'alçada del que s'espera d'ell tant per part de la ciutadania com de la comunitat internacional que volem que ens reconegui.
Miquel Carrillo
President de la comissió sectorial de Cooperació, Pau i Solidaritat
A Catalunya, des de 2005 disposem d’un organisme per tal de coordinar una resposta immediata davant de situacions com les viscudes a Filipines el passat 8 de novembre: el Comitè Català d'Ajut Humanitari d'Emergència (CCAHE). Malauradament, el CCAHE ha trigat més d’una setmana en activar-se, un símptoma clar de manca de capacitat de reacció. Sortosament, la ciutadania catalana i molts ens locals, com en altres ocasions, han respòs amb generositat a les crides que les ONG presents a Filipines i els organismes internacionals van llançar. En aquest sentit, la ràpida reacció de l’Ajuntament de Barcelona i de molts municipis catalans, així com d’ONG de referència com Creu Roja, Acció Contra la Fam o Intermón, entre d’altres, han estat el millor exemple. Finalment, el Govern de la Generalitat ha compromés 250.000 euros per a l’emergència. El fet que a Catalunya visquin 10.769 persones d’origen filipí ha de servir per multiplicar aquestes mostres de solidaritat ciutadana i institucional.
No obstant això , les grans retallades que ha tingut l'ajuda humanitària a les administracions públiques que financem estan impedint que la resposta catalana sigui mínimament proporcional a les nostres possibilitats i a les necessitats existents a la zona afectada pel tifó. L'ajuda humanitària pública espanyola ha tingut en tan sols dos anys un descens pressupostari de més del 80%, sent la modalitat de cooperació i, potser, la política pública més afectada per la crisi, fins a situar a la vora de la desaparició. Una situació que es reprodueix potser amb major intensitat a Catalunya, amb la desaparició de l’àrea d’acció humanitària de l’ACCD i la caiguda en picat dels recursos destinats en més d’un 90%.
Es dóna la circumstància també que aquesta mateixa setmana van començar a Varsòvia les negociacions internacionals sobre canvi climàtic , la COP 19. La comunitat científica sosté cada vegada amb més rotunditat la vinculació entre l'augment de la quantitat i intensitat de fenòmens naturals extrems i el canvi climàtic, causat per les emissions de CO2 i altres gasos d'efecte hivernacle. La comunitat internacional s’haurà d'alinear decididament a favor d'un acord internacional just, ambiciós i vinculant sobre canvi climàtic a partir de 2015.
La República catalana s’haurà de comprometre amb la lluita contra el canvi climàtic però també amb la cooperació al desenvolupament i l’acció humanitària, ja que és responsabilitat del Govern liderar la solidaritat ciutadana amb les persones afectades per desastres com aquest . I caldrà reconstruir l’arquitectura de cooperació al desenvolupament desballestada durant els darrers anys i posar-la a disposició de les entitats i els actors humanitaris. Ja sigui per solidaritat com per credibilitat d'una acció exterior coherent amb els valors i interessos que defensa la societat catalana, el nou Estat haurà d'estar a l'alçada del que s'espera d'ell tant per part de la ciutadania com de la comunitat internacional que volem que ens reconegui.
Miquel Carrillo
President de la comissió sectorial de Cooperació, Pau i Solidaritat