Els resultats immediats del referèndum britànic
Com se sap, els resultats immediats del vot a favor del Brexit—la sortida del Regne Unit de la Unió Europea—han estat fortament negatius.
El governador del banc central Mark Carney ha dit que «el Regne Unit ha entrat en un període d’incertesa i d’ajust econòmic significatiu», i que «els esforços del Banc d'Anglaterra no podran compensar la volatilitat econòmica en els mercats que cabria esperar mentre que aquest ajustament procedeixi.» No obstant, el banc central ajudarà amb una injecció d’uns 150 mil milions de lliures (uns 176 mil milions d’euros) addicionals en l’economia.
La lliura està en el seu nivell més baix respecte al dòlar des de la segona meitat dels anys 80, cosa que ha abaratit les accions de les empreses britàniques. ARM, empresa dominant en el mercat de micro xips pels mòbils i tauletes, ha estat adquirida per la japonesa Softbank, que tot i pagar força més del què valia fa un mes, al cotitzar en lliures s’ha trobat amb una ganga.
Per altra banda, dos fons de propietat britànics importantíssims, Aviva i Standard Life, han arribat a bloquejar comptes de clients, sinó s’haurien vist obligats a vendre actius a preus de saldo, rebaixant així el valor dels fons, motivant més retirades de diners en un cercle viciós que hauria generat una estampida. A més a més, l’indicador de confiança dels consumidors no es refà, provocant problemes per empreses de consum, sobre tot aquelles que venen al Regne Unit però que tenen comptes de resultats en Euros.
En l’àmbit polític, la guerra civil en el si del partit Conservador prèvia al referèndum i que va agreujar-se amb la dimissió del Primer Ministre Cameron ha minvat amb la retirada de les candidatures diverses per substituir-lo, deixant via lliure a la ministra d’interior de Theresa May, favorable a la permanència a la UE, tot i que ara diu que no hi ha cap qüestió de tornar endarrere. Però segueix havent-hi fractures importants entre europeistes, liberals cameronistes i la facció propera a l’ideari aïllacionista del UKIP.
El buit de poder incipient després de la dimissió s’ha omplert, però queda qüestionada la legitimitat del govern, que no ha estat elegit democràticament. Però no és el moment de convocar una nova contesa electoral davant de la incertesa plantejada pel Brexit, afortunadament pel partit Laborista, que ara pateix una lluita fratricida pel qüestionament del lideratge de Jeremy Corby. Molts parlamentaris al·leguen que no va fer prou a la campanya del referèndum i que no té l’entitat per a portar el partit—en el qual s’està donant baralles entre la militància, amb tints xenòfobs i misògins—a una victòria electoral. Això ha portat a una revolta entre els diputats a Westminster i tot un seguit de dimissions i acomiadaments entre els càrrecs del grup parlamentari, forçant una moció de censura que ha perdut Corbyn. La diputada Angela Eagle s’ha presentat com a candidata al lideratge, però Corbyn probablement guanyarà, donat el suport que té entre la militància de base. És ben possible que veurem una escissió en el partit Laborista. Hi ha qui proposa fins i tot que els dos partits majoritaris, Conservadors i Laboristes, s’haurien de dividir i formar quatre partits—entre els quals es dissoldrien o es fusionarien els liberaldemòcrates.
Tot plegat, les campanyes del referèndum han estat molt mal planificades i gestionades—evidentment sense cap pla preestablert pels bàndols segons el resultat—amb tot un seguit de temes centrals que tenien poc a veure amb la Unió Europea que ha portat a l’anomenat Bregretit—el lament del Brexit.
La qüestió de fons, la que han de respondre els britànics abans de poder solucionar tots els altres temes nacionals és, quina mena de país volen que sigui la Gran Bretanya, com ha de ser en el futur? Volen seguir amb una economia basada en el capitalisme rampant, o volen algun grau de socialdemocràcia? Ha arribat el moment d’aplicar alguna forma de representació proporcional, en lloc del sistema First Past the Post, en el qual qui guanya s’endú una majoria aclaparadora? I potser la qüestió més important és si el Regne romandrà Unit.
Davant de la qüestió escocesa, hi ha una munió de posicionaments, que tot plegat emet un garbuix de missatges a partir dels partits britànics. En canvi el SNP escocès, liderat per Nicola Sturgeon, emet una imatge de força coherència, tot i no total. Encara que ha declarat tenir la intenció de celebrar un segon referèndum d’independència, probablement l’any que ve, també ha proposat durant la seva visita a Brussel·les un escenari prou elegant: la solució groenlandesa revessada.
Es tracta de fer un paral·lelisme amb la condició de Groenlàndia, part del Regne de Dinamarca. Aquest estat és membre de la UE, però n’és exempte la Groenlàndia autònoma. La proposta contemplaria la continuïtat ininterrompuda d’Escòcia—i potser Irlanda del Nord, que comparteix frontera amb la República Irlandesa—com estat membre en nom del Regne Unit, mentre que Anglaterra i Gales en serien exempts. D’aquesta forma es solucionaria tant la qüestió escocesa—evitant la independència—i la de la sortida de la UE d’un sol cop. Per això caldria una reforma constitucional. Impensable? Doncs no. El Constitution Reform Group transversal ja ha elaborat una nova proposta de llei de la Unió, que ja s’ha presentat a debat, tot i de forma extraparlamentària.
En tot cas, sigui quin sigui el futur del Regne Unit i de les nacions que el componen, hi ha molta incertesa, segurament amb considerables canvis en la seva relació interna i externa, amb la UE en particular, i sobre tot de la seva estructura constitucional. Aquest fet serà sens dubte també un important factor d’influència al procés d’independència de Catalunya. Caldrà seguir-ne atentament el seu desenvolupament.
Jordi Vilanova i Karlsson
Comissió sectorial d'Unió Europea i Política Internacional
Esquerra Republicana
El governador del banc central Mark Carney ha dit que «el Regne Unit ha entrat en un període d’incertesa i d’ajust econòmic significatiu», i que «els esforços del Banc d'Anglaterra no podran compensar la volatilitat econòmica en els mercats que cabria esperar mentre que aquest ajustament procedeixi.» No obstant, el banc central ajudarà amb una injecció d’uns 150 mil milions de lliures (uns 176 mil milions d’euros) addicionals en l’economia.
La lliura està en el seu nivell més baix respecte al dòlar des de la segona meitat dels anys 80, cosa que ha abaratit les accions de les empreses britàniques. ARM, empresa dominant en el mercat de micro xips pels mòbils i tauletes, ha estat adquirida per la japonesa Softbank, que tot i pagar força més del què valia fa un mes, al cotitzar en lliures s’ha trobat amb una ganga.
Per altra banda, dos fons de propietat britànics importantíssims, Aviva i Standard Life, han arribat a bloquejar comptes de clients, sinó s’haurien vist obligats a vendre actius a preus de saldo, rebaixant així el valor dels fons, motivant més retirades de diners en un cercle viciós que hauria generat una estampida. A més a més, l’indicador de confiança dels consumidors no es refà, provocant problemes per empreses de consum, sobre tot aquelles que venen al Regne Unit però que tenen comptes de resultats en Euros.
En l’àmbit polític, la guerra civil en el si del partit Conservador prèvia al referèndum i que va agreujar-se amb la dimissió del Primer Ministre Cameron ha minvat amb la retirada de les candidatures diverses per substituir-lo, deixant via lliure a la ministra d’interior de Theresa May, favorable a la permanència a la UE, tot i que ara diu que no hi ha cap qüestió de tornar endarrere. Però segueix havent-hi fractures importants entre europeistes, liberals cameronistes i la facció propera a l’ideari aïllacionista del UKIP.
El buit de poder incipient després de la dimissió s’ha omplert, però queda qüestionada la legitimitat del govern, que no ha estat elegit democràticament. Però no és el moment de convocar una nova contesa electoral davant de la incertesa plantejada pel Brexit, afortunadament pel partit Laborista, que ara pateix una lluita fratricida pel qüestionament del lideratge de Jeremy Corby. Molts parlamentaris al·leguen que no va fer prou a la campanya del referèndum i que no té l’entitat per a portar el partit—en el qual s’està donant baralles entre la militància, amb tints xenòfobs i misògins—a una victòria electoral. Això ha portat a una revolta entre els diputats a Westminster i tot un seguit de dimissions i acomiadaments entre els càrrecs del grup parlamentari, forçant una moció de censura que ha perdut Corbyn. La diputada Angela Eagle s’ha presentat com a candidata al lideratge, però Corbyn probablement guanyarà, donat el suport que té entre la militància de base. És ben possible que veurem una escissió en el partit Laborista. Hi ha qui proposa fins i tot que els dos partits majoritaris, Conservadors i Laboristes, s’haurien de dividir i formar quatre partits—entre els quals es dissoldrien o es fusionarien els liberaldemòcrates.
Tot plegat, les campanyes del referèndum han estat molt mal planificades i gestionades—evidentment sense cap pla preestablert pels bàndols segons el resultat—amb tot un seguit de temes centrals que tenien poc a veure amb la Unió Europea que ha portat a l’anomenat Bregretit—el lament del Brexit.
La qüestió de fons, la que han de respondre els britànics abans de poder solucionar tots els altres temes nacionals és, quina mena de país volen que sigui la Gran Bretanya, com ha de ser en el futur? Volen seguir amb una economia basada en el capitalisme rampant, o volen algun grau de socialdemocràcia? Ha arribat el moment d’aplicar alguna forma de representació proporcional, en lloc del sistema First Past the Post, en el qual qui guanya s’endú una majoria aclaparadora? I potser la qüestió més important és si el Regne romandrà Unit.
Davant de la qüestió escocesa, hi ha una munió de posicionaments, que tot plegat emet un garbuix de missatges a partir dels partits britànics. En canvi el SNP escocès, liderat per Nicola Sturgeon, emet una imatge de força coherència, tot i no total. Encara que ha declarat tenir la intenció de celebrar un segon referèndum d’independència, probablement l’any que ve, també ha proposat durant la seva visita a Brussel·les un escenari prou elegant: la solució groenlandesa revessada.
Es tracta de fer un paral·lelisme amb la condició de Groenlàndia, part del Regne de Dinamarca. Aquest estat és membre de la UE, però n’és exempte la Groenlàndia autònoma. La proposta contemplaria la continuïtat ininterrompuda d’Escòcia—i potser Irlanda del Nord, que comparteix frontera amb la República Irlandesa—com estat membre en nom del Regne Unit, mentre que Anglaterra i Gales en serien exempts. D’aquesta forma es solucionaria tant la qüestió escocesa—evitant la independència—i la de la sortida de la UE d’un sol cop. Per això caldria una reforma constitucional. Impensable? Doncs no. El Constitution Reform Group transversal ja ha elaborat una nova proposta de llei de la Unió, que ja s’ha presentat a debat, tot i de forma extraparlamentària.
En tot cas, sigui quin sigui el futur del Regne Unit i de les nacions que el componen, hi ha molta incertesa, segurament amb considerables canvis en la seva relació interna i externa, amb la UE en particular, i sobre tot de la seva estructura constitucional. Aquest fet serà sens dubte també un important factor d’influència al procés d’independència de Catalunya. Caldrà seguir-ne atentament el seu desenvolupament.
Jordi Vilanova i Karlsson
Comissió sectorial d'Unió Europea i Política Internacional
Esquerra Republicana