La no ingerència russa
Fa uns mesos i concretament durant les setmanes següents al referèndum de l’1 d’Octubre es parlava, i fins i tot es llegia en diferents mitjans de comunicació, sobre una possible ingerència de Rússia en el procés independentista català, suposadament per debilitar la Unió Europea.
Aquestes suposicions provenien més de la necessitat de l’Estat espanyol de justificar que Catalunya no podia haver arribat tant lluny si no fos per l’ajuda d’un tercer, i tant poderós, com Rússia, que no de l’interès de Vladimir Putin pel que pugui succeir aquí...
A Rússia el que sí l’interessa és, sens dubte, desprestigiar la UE , i això sí ho ha fet a consciència durant aquests mesos. Les relacions entre Espanya i Catalunya han estat una bona font d’arguments pels mitjans russos dirigits pel govern.
Davant els fets de l’1 d’octubre, Vladimir Putin no ha perdut l’oportunitat d’acusar la Unió Europea de doble moral, evidenciant que a Kosovo només havia calgut una declaració unilateral, quan per poder annexar Crimea li va caldre una consulta popular .
Els mitjans russos també s’han esmerçat en remarcar que en el caòtic món occidental els líders son dèbils i covards, no com a Rússia, que té un líder fort i valent. Aquí es tracta de transmetre que Rússia és un país estable, fort i unit amb uns valors i uns principis inalterables (cimentats pels més de mil anys de religió ortodoxa), i Occident està format per un conjunt de països decadents i febles on no hi ha rigor polític ni moral.
A finals del segle passat, cal recordar que després de la declaració unilateral d’independència de Txetxènia, Boris Ieltsin va desplegar l’exèrcit per garantir l’ordre constitucional i va causar centenars de milers de morts.
Per acabar d’alimentar aquesta teoria, l’exili de Puigdemont a Bèlgica també els hi a anat molt bé. Citem Dimitri Kisselev, director del conglomerat de mitjans “Rossiya Segodnia”, i l’informatiu de més èxit del país “Vesti Nedeli”, on diu literalment: “Puigdemont és el prototip de polític europeu, dèbil, esmunyedís, covard, miop, que defuig les seves pròpies responsabilitats”. Tot això contraposat a Putin òbviament, que és un líder responsable, i preocupat per la població de Crimea. Després d’això enllaça amb l’ex-primer ministre David Cameron en relació al Brexit, i amb Toni Blair respecte a l’Irak, o els ministres d’exteriors d’Alemanya, França i Ucraïna pel que fa la qüestió ucraïnesa, que preocupa bastant més el dirigent de la Federació Russa....
Com a mínim, en una cosa estem d’acord amb els mitjans russos, i és que Puigdemont, és el prototip de polític europeu, en contraposició a Mariano Rajoy, qui demostra reiteradament la seva incapacitat per fer política, que substitueix per l’exercici ben heretat de la repressió.
Considerant el nivell de complexitat, per no dir de maquiavelisme del que és capaç de fer Rússia cada cop que pren part en conflictes territorials, podem imaginar-nos que si s’hagués interposat en la relació Catalunya / Espanya ens hauria pogut oferir protecció després de vendre-li armes a Espanya per acabar amb els rebels que som, tant des del punt de vista de Rajoy com de Putin... o alguna barbaritat semblant. No em consta cap conflicte en que prengui part Rússia on no morin moltes persones. I malauradament no manquen els exemples.
Recordem que Rússia ha reconegut Abkhazia i Ossetia, en el moment que Geòrgia ha flirtejat amb l’Aliança Atlàntica, i ha amenaçat de reconèixer Transnístria a Moldàvia pels mateixos motius. D’altra banda ven armes a l’Azerbaijan, per lluitar contra l’enclavament armeni de Nagorno Karabagh, quan Armènia està suposadament sota la protecció de Rússia per l’adhesió a l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva (OTSC). Sense parlar de les seves intervencions en el conflicte siri.
El que sí podem afirmar és que Rússia ha posat en marxa el seu talent propagandístic en veure una oportunitat de carregar contra la UE, difonent a través dels seus mitjans de comunicació informacions dispars. Tan és capaç de dir “la resposta lògica de la UE hauria d’haver estat reconèixer Catalunya i bombardejar Madrid”, en record a l’antiga Iugoslàvia i els bombardejos de Belgrad (dixit televisió russa), o afirmar (Vladimir Putin a principis d’octubre) que el conflicte amb Catalunya és un afer intern de l ‘Estat Espanyol.
També hem de distingir els missatges donats a l’interior del país, dels que estan destinats a l’exterior.
Tot i així, els informes de l’agencia East Stratcom Task Force- organisme creat entre altres coses per detectar i identificar les falses informacions produïdes o difoses suposadament per Rússia, - indica que durant el mes d’octubre, l’Estat espanyol ocupava el 7è lloc del rànquing amb 5 informacions falses, 4 d’elles concernint Catalunya. En els primers llocs estaven Ucraïna (amb 49 noticies falses) o EUA (amb 32).
És clar doncs que Rússia pot falsificar, tergiversar, confondre, amb l’objectiu de desprestigiar i posar en evidència el que consideren un fracàs polític i moral de la UE, però no hi ha indicis fonamentats d’ingerència.
Sònia Galtié
Sectorial d'Unió Europea i Política Internacional
Esquerra Republicana
internacional@esquerra.cat
Aquestes suposicions provenien més de la necessitat de l’Estat espanyol de justificar que Catalunya no podia haver arribat tant lluny si no fos per l’ajuda d’un tercer, i tant poderós, com Rússia, que no de l’interès de Vladimir Putin pel que pugui succeir aquí...
A Rússia el que sí l’interessa és, sens dubte, desprestigiar la UE , i això sí ho ha fet a consciència durant aquests mesos. Les relacions entre Espanya i Catalunya han estat una bona font d’arguments pels mitjans russos dirigits pel govern.
Davant els fets de l’1 d’octubre, Vladimir Putin no ha perdut l’oportunitat d’acusar la Unió Europea de doble moral, evidenciant que a Kosovo només havia calgut una declaració unilateral, quan per poder annexar Crimea li va caldre una consulta popular .
Els mitjans russos també s’han esmerçat en remarcar que en el caòtic món occidental els líders son dèbils i covards, no com a Rússia, que té un líder fort i valent. Aquí es tracta de transmetre que Rússia és un país estable, fort i unit amb uns valors i uns principis inalterables (cimentats pels més de mil anys de religió ortodoxa), i Occident està format per un conjunt de països decadents i febles on no hi ha rigor polític ni moral.
A finals del segle passat, cal recordar que després de la declaració unilateral d’independència de Txetxènia, Boris Ieltsin va desplegar l’exèrcit per garantir l’ordre constitucional i va causar centenars de milers de morts.
Per acabar d’alimentar aquesta teoria, l’exili de Puigdemont a Bèlgica també els hi a anat molt bé. Citem Dimitri Kisselev, director del conglomerat de mitjans “Rossiya Segodnia”, i l’informatiu de més èxit del país “Vesti Nedeli”, on diu literalment: “Puigdemont és el prototip de polític europeu, dèbil, esmunyedís, covard, miop, que defuig les seves pròpies responsabilitats”. Tot això contraposat a Putin òbviament, que és un líder responsable, i preocupat per la població de Crimea. Després d’això enllaça amb l’ex-primer ministre David Cameron en relació al Brexit, i amb Toni Blair respecte a l’Irak, o els ministres d’exteriors d’Alemanya, França i Ucraïna pel que fa la qüestió ucraïnesa, que preocupa bastant més el dirigent de la Federació Russa....
Com a mínim, en una cosa estem d’acord amb els mitjans russos, i és que Puigdemont, és el prototip de polític europeu, en contraposició a Mariano Rajoy, qui demostra reiteradament la seva incapacitat per fer política, que substitueix per l’exercici ben heretat de la repressió.
Considerant el nivell de complexitat, per no dir de maquiavelisme del que és capaç de fer Rússia cada cop que pren part en conflictes territorials, podem imaginar-nos que si s’hagués interposat en la relació Catalunya / Espanya ens hauria pogut oferir protecció després de vendre-li armes a Espanya per acabar amb els rebels que som, tant des del punt de vista de Rajoy com de Putin... o alguna barbaritat semblant. No em consta cap conflicte en que prengui part Rússia on no morin moltes persones. I malauradament no manquen els exemples.
Recordem que Rússia ha reconegut Abkhazia i Ossetia, en el moment que Geòrgia ha flirtejat amb l’Aliança Atlàntica, i ha amenaçat de reconèixer Transnístria a Moldàvia pels mateixos motius. D’altra banda ven armes a l’Azerbaijan, per lluitar contra l’enclavament armeni de Nagorno Karabagh, quan Armènia està suposadament sota la protecció de Rússia per l’adhesió a l’Organització del Tractat de la Seguretat Col·lectiva (OTSC). Sense parlar de les seves intervencions en el conflicte siri.
El que sí podem afirmar és que Rússia ha posat en marxa el seu talent propagandístic en veure una oportunitat de carregar contra la UE, difonent a través dels seus mitjans de comunicació informacions dispars. Tan és capaç de dir “la resposta lògica de la UE hauria d’haver estat reconèixer Catalunya i bombardejar Madrid”, en record a l’antiga Iugoslàvia i els bombardejos de Belgrad (dixit televisió russa), o afirmar (Vladimir Putin a principis d’octubre) que el conflicte amb Catalunya és un afer intern de l ‘Estat Espanyol.
També hem de distingir els missatges donats a l’interior del país, dels que estan destinats a l’exterior.
Tot i així, els informes de l’agencia East Stratcom Task Force- organisme creat entre altres coses per detectar i identificar les falses informacions produïdes o difoses suposadament per Rússia, - indica que durant el mes d’octubre, l’Estat espanyol ocupava el 7è lloc del rànquing amb 5 informacions falses, 4 d’elles concernint Catalunya. En els primers llocs estaven Ucraïna (amb 49 noticies falses) o EUA (amb 32).
És clar doncs que Rússia pot falsificar, tergiversar, confondre, amb l’objectiu de desprestigiar i posar en evidència el que consideren un fracàs polític i moral de la UE, però no hi ha indicis fonamentats d’ingerència.
Sònia Galtié
Sectorial d'Unió Europea i Política Internacional
Esquerra Republicana
internacional@esquerra.cat