Article originalment publicat a naciodigital.cat

Avui, amb unes setmanes de retard sobre el calendari previst, el ple del Parlament Europeu ha donat la llum verda a què l'alemanya Ursula Von der Leyen agafi el relleu de Jean-Claude Juncker al capdavant de la Comissió Europea. El veterà polític luxemburguès no va començar amb bon peu el seu mandat a Brussel·les, esquitxat per l'escàndol dels Luxleaks (un esquema de privilegis fiscals desenvolupat a Luxemburg quan ell n'era ministre de finances i després primer ministre) i ara, cinc anys després, l'acabarà amb un aire absolut de piles esgotades i, més enllà d'excepcions puntuals, sense un llegat que globalment pugui ser considerat meritori: una UE sense ambició ni rumb, un Brexit més que probable i un continent amb tendències centrífugues cada vegada més fortes, on el nacionalisme d'estat i les regressions autoritàries estan en auge.

La Comissió Juncker haurà personificat, millor que ningú, aquesta UE feble i de doble moral, atrapada per la defensa que els estats fan dels seus interessos suposadament nacionals i que li impedeix prendre decisions ambicioses, àgils i urgents. Aquesta UE que ha ensenyat la seva pitjor cara amb la crisi dels refugiats; que pretén obrir procediments d'infracció contra Hongria per posar en perill l'estat de dret mentre el partit del govern d'Orban està còmodament aixoplugat dins el partit popular europeu; que malauradament és irrellevant com a actor internacional, i per això es permet posar algú com Josep Borrell al capdavant de la seva diplomàcia. Una UE, en definitiva, molt lluny de com l'imaginem, i la volem, els federalistes europeus.

I a més de tot això, en aquest país europeu que és Catalunya, Juncker personificarà, almenys per una gran part de la ciutadania, aquella Europa freda i arrogant, a voltes cínica, que s'ha desentès de la defensa dels drets democràtics i de les llibertats fonamentals dels catalans. Aquella Europa que feia veure que plovia mentre aquí s'atonyinava salvatgement a votants o es condemnava a gairebé un segle de presó a membres del nostre govern, a la Presidenta del nostre parlament, i als líders d'entitats civils principalment per un delicte tan estrambòtic com el de sedició, que ni de lluny havien comès.

Aquella Europa que, quan els advertíem de la involució de la democràcia a l'estat membre espanyol o de l'abús del dret que s'hi estava perpetrant, ens repetien com a lloros aquella frase que algú de Madrid els havia escrit com un guió del qual mai havien de gosar sortir: que Espanya és un magnífic estat democràtic i de dret, i que allò que ja han vist alguns advocats generals, tribunals europeus, grups de treball de Nacions Unides o les més reputades organitzacions de defensa de drets humans, Juncker i els seus encara no ho han vist per enlloc.

I així, recordarem com Juncker ben cofoi se n'anava a recollir premis Princesa d'Astúries i a lloar les bondats d'aquella democràcia europea que posava adversaris polítics a la presó, potser com a recompensa per haver estat un bon noi i no haver-se sortit d'aquell guió. Amb el petit inconvenient que, no fent-ho, menyspreava els principis fundacionals i valors fonamentals del propi projecte europeu. A cada roda de premsa on el portaveu de torn de la Comissió Juncker, preguntat per Catalunya, responia amb aquell insubstancial i frívol "això és un afer intern", Europa era menys Europa.