Si fa poc ens sorprenia una concentració de hongkonguesos amb estelades probablement sigui perquè a cada país vivim uns conflictes arrelats en un passat que poc o gens s’assembla entre nacions, però que exploten en el context d’un món que gira inexorable cap a l’autoritarisme.

Aquest és el cas de la Xina de Xi Jinping. Després de l’obertura de Deng Xiaoping que també va gestionar el retorn de Hong Kong a la Xina després de 99 anys de colonialisme, aquest retorn es va fonamentar en 50 anys d’estabilitat institucional i la promesa forjada llei en la ‘Basic Law’ de progressives reformes democratitzadores de la Regió Administrativa Especial.

Però aquest promesa es va anar esquerdant conforme el balanç de poder geopolític virava d’una Hong Kong líder indiscutible cultural i econòmicament a una Xina de ciutats i regions immenses que hi rivalitzen o superen; fins i tot amb casos tan propers com el de Shenzhen, on hom s’hi pot atansar i emmirallar directament en metro.

No és d'estranyar que Pequín apostés per l’immobilisme del qui cada dia es creu més fort i encengués la flama de les massives manifestacions de la ‘Revolta dels Paraigües’ de 2014. La demanda d’un sistema democràtic pel territori va esdevenir transversal en la societat doncs l’elecció presidencial és controlada i estamental.

Cal dir que el canvi geopolític a l’Àsia ha deixat Hong Kong amb una sola carta diferencial. És part de la Xina però manté un sistema legal que s’equipara amb estats de drets dels estats moderns. Canvis com la connexió de mercats de valors Hong Kong – Shanghai inaugurada el 2014 que eliminen la carta de la connexió internacional als mercats de capitals, deixen encara més l’aspecte legal com l’únic fet diferencial restant.

És per això que la llei d’extradició a la Xina es percebuda com atac a l’últim reducte de llibertats d’una població ja cansada d’esperar un canvi promès i que veu el 2047, any que s’acaben els 50 anys d’estabilitat, molt proper.

Les protestes, que inclouen des d’estudiants a empresaris passant per enginyers, advocats i immigrants, funciona ara amb el coneixement de les protestes del 2014, les noves tecnologies i un profund estudi de la no-violència que no del pacifisme, i busca provocar la reacció de les autoritats i difondre el caos davant un adversari que viu bé en el qui dia passa any empeny. Per exemple, amb l’ús indiscriminat de banderes també colonials per generar una reacció airada del repressor, que ens porta a les estelades amb les que ens sorprenien el passat octubre.

Davant d’aquestes protestes, la resposta policial estava destinada al fracàs i després d’haver de retirar la llei d’extradició les demandes continuen per encara 4 reivindicacions: Una comissió d’estudi de la brutalitat policial, canvi de la terminologia usada per referir-se als manifestants, amnistia pels detinguts i empresonats i eleccions democràtiques també a la presidència.

No s’ha de menystenir la força que encara conserva aquesta ciutat, especialment en aliats i simpatitzants amb peces tan importants com els EUA on s’aprovà una acta contra els agents de la repressió. Però probablement la major força prové de la seva pròpia gent que les passades eleccions locals donava massivament (388 regidors a 59) el poder als partits pro-democràcia.

Sovint ens resulta més senzill endinsar-nos en les especificats d’un conflicte i entendre’n la part que veure’n la dimensió global i les lluites compartides. Avui, lluites contra l’autoritarisme les podem trobar a territoris tan dispars com Catalunya o Hong Kong i només es revelen lligades quan, sense avisar, hissen l’estelada a 10.000 Km com a símbol de lluita contra l’autoritat.                

Andreu Criquet
Comissió Sectorial d'UE i Política Internacional
Esquerra Republicana