Durant aquest dies de confinament, no ens cansem d’escoltar i de repetir que d’aquesta situació alguna lliçó n’haurem après i que les coses s’haurien de fer diferent, que el planeta ens està avisant. I hauria de ser veritat, però malauradament, la història ens ha demostrat masses cops que sense una correlació de forces suficient, es fa difícil generar canvis realment estructurals. Aquests doncs, dependran no sols de la voluntat del nostre entorn immediat, sinó d’una voluntat de caràcter mundial, que permeti afrontar els grans reptes amb una mirada que va més enllà i que malauradament els lideratges actuals no demostren tenir. La regulació del mercat econòmic mundial, el canvi climàtic, l’extracció dels recursos naturals, la redistribució de la riquesa o els conflictes, entre d’altres, són alguns dels factors que provoquen milions de desplaçats o els gairebé 820 milions de persones que pateixen fam al món.

Si alguna cosa ha fet aquest virus, és fer entrar a casa nostra una perspectiva més global de la realitat, ens ha apropat a un món més interconnectat, més integrat. Un mantra que malgrat ens repetíem, ens quedava relativament lluny, malgrat vivíem de la globalització, semblava que encara no en formàvem part.  Ens pot ajudar això a les organitzacions que treballem en la defensa de la pau i dels drets humans? Ens hauria d’ajudar, i ens hauria de facilitar la feina de fer entendre a les nostres administracions la importància de comptar amb instruments, programes, convenis o pressupostos estables, així com de mantenir aquesta mirada de la que parlàvem. Una mirada universal, on la humanitat es contempli a si mateixa com una comunitat d’iguals, amb els mateixos drets, on facilitar l’accés a una salut pública i de qualitat hauria de ser una obligació aquí i arreu. I qui parla de salut, parla de seguretat, d’accés a l’aigua, a treball, a tenir una llar, i així, si es vol, fins als 17 ODS i més enllà. Les epidèmies neixen i moren en les comunitats. Això, en països amb sistemes sanitaris més afeblits, es converteix en la clau per tallar la pandèmia, és fonamental que les comunitats tinguin la capacitat i la capacitació necessària.

L’altre cosa que aquesta crisi ens ha portat i que també té a veure amb aquest altre salt a la globalització és que la por ha sortit de les pantalles, de la tele, del mòbil, de les tablets. Aquelles imatges que ens col·lapsaven, que les veiem i sentíem des de la distància, del conflicte, de la fam, de la migració, com per exemple la crisi de l’Ebola entre els anys 2013 i 2016 a Sierra Leona, Guinea o Libèria; sempre en altres països amb sistemes sanitaris col·lapsats de per si, gràcies en part a les recomanacions de privatització del Banc Mundial. Ara, aquestes imatges les veiem a casa nostra, amb el nostre sistema de salut a punt del col·lapse. I aquest és el punt, en el minut u ja tenim els fervents defensor de l’austeritat, les privatitzacions, les retallades en polítiques socials, fent-nos propostes. Arribaran fons d’ajuda però ho faran de nou a partir dels bancs? Com arribaran? Les polítiques europees de fronteres quines seran? Tindrem una Europa més social després d’aquesta crisi, i la nostra societat es farà més sensible als grans reptes mundials?

En un món tant interconnectat i amb aquest tipus de pandèmies, ja no podrem tancar tant fàcilment les fronteres, no podrem dir “primer els de casa”. S’ha vist com, per exemple, ha sigut el nord d’Itàlia un dels punt d’entrada del Covid19, que igual que nosaltres, té forts lligams amb la Xina. El virus no ha arribat en “patera”, que serà el discurs que ens arribarà, sinó en un vol de classe turista o business. La inversió en desenvolupament o en drets no es una opció. Caldrà enfortir els nostres instruments i el nostre teixit social, aprofitar l’expertesa que tenim i dotar-nos d’una cooperació seria, articulada també des del territori i amb una mirada llarga, lligada a les necessitats globals i deslligada dels interessos electorals.

Jordi Garrell
Expert en cooperació al desenvolupament