Molts analistes de relacions internacionals estan parlant aquests dies de la COVID-19 com la “gran acceleradora” de tendències globals. És a dir, inèrcies de fons que ja estaven en marxa abans del coronavirus i que la pandèmia ha fet pujar de velocitat. Una d’aquestes tendències és sens dubte la rivalitat creixent entre els Estats Units d’Amèrica i la Xina. Una rivalitat entre la superpotència predominant (els EUA) i la superpotència emergent (la Xina) que afecta el conjunt de les relacions internacionals i que amb el “blame game” sobre l’origen del virus ha augmentat de revolucions. De fet és una rivalitat que va més enllà de les guerres comercials i tecnològiques que des de fa ben bé dos anys Trump i Xi Jinping s’estan llençant pel cap; és una lluita per l’hegemonia d’un dels dos sistemes polítics, econòmics i de valors que representen aquests dos països.

Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van ser l’arquitecte principal de l'anomenat ordre internacional liberal, i amb el final de la Guerra Freda i la caiguda del bloc comunista, es van convertir en el seu líder incontestat. Tanmateix, la per alguns proclamada “fi de la història”, amb el triomf “definitiu” del model de democràcia capitalista i del lideratge nord-americà, no duraria gaire. Al segle XXI hem vist l’emergència de noves polaritats (els anomenats BRICs: Brasil, Rússia, Índia, la Xina i Sud-Àfrica) i el desplaçament de poder d’occident cap a l’orient asiàtic, de l’eix atlàntic a l’eix pacífic, en molt bona part a causa del despertar xinès.

L’ascens de la Xina els darrers 10-15 anys com a actor global ha estat força impressionant. De fet, la Xina, amb un creixement econòmic astronòmic (l’últim any que l‘economia xinesa va tenir un creixement negatiu va ser l’any 1976) i els seus grans augments en la despesa militar (posicionant-se com segona potència que més gasta després EUA), ha estat en ascens durant dècades, però durant molt de temps ha estat centrada bàsicament en l'estabilitat domèstica i en  assegurar la continuïtat al poder del partit comunista. És amb el lideratge de Xi Jinping quan es fa més explícita la voluntat de retornar a la Xina l’estatus de potència mundial, posant en marxa estratègies geopolítiques i geoeconòmiques per augmentar la seva empremta a la seva zona d’influència (nova ruta de la seda, conflictes territorials als mars del Sud i l’Est de la Xina), a altres continents (Àfrica, Amèrica Llatina o Europa) o participant molt més directament en les institucions internacionals.

Tanmateix, els Estats Units, malgrat el creixement xinès i la política erràtica -per dir-ho suau- de l’administració Trump, continuen essent encara en molts aspectes una “potència preeminent”:  representen el 24% del PIB mundial, mentre que la Xina és el 15% tot i tenir 4 vegades més població; mantenen una enorme influència sobre el sistema financer mundial; compten amb les majors empreses tecnològiques i amb una gran capacitat d’atreure talent; gasten més en defensa que els següents 7 estats combinats i mantenen presència militar en una cinquantena llarga de països etc. No és un poder en declivi. És, com a molt, un poder en replegament, però continua essent ara com ara l’única potència capaç de contrarestar el desplegament mundial del poder xinès.

La Unió Europea (una potència mundial en termes econòmics i comercials però gairebé irrellevant en termes polítics) corre el risc de quedar atrapada en aquesta dinàmica de creixent bipolarització EUA-Xina. Per evitar-ho, la UE ha de guanyar en sobirania (industrial, tecnològica, digital, energètica) i ha de ser capaç de marcar el seu perfil propi com a actor global, sense llençar-se als peus de cap altra potència. Ara és el moment idoni per fer-ho, atesa la confluència de dos factors. Per una banda, les constants provocacions dels EUA de Trump (la pujada d'aranzels als productes europeus, la retirada de l’Acord de París o de l’OMS) augmenten l’escepticisme europeu sobre la voluntat nord-americana de mantenir l’aliança atlàntica com a prioritària. Per altra banda, la creixent assertivitat xinesa fa que Europa es vagi adonant que, si bé la Xina és un soci comercial molt important, també és un rival econòmic, polític i ideològic que actua cada cop de manera més decidida sobre interessos estratègics europeus.

Europa es troba al mig del creixent foc creuat entre els EUA i la Xina. Només en podrà fugir amb més sobirania i més voluntat de rellevància internacional. Malgrat que ho pot semblar, ambdues coses alhora no són gens contradictòries.

Jordi Solé i Ferrando

Secretari de Política Internacional

Esquerra Republicana