El passat 20 de juny va fer 70 anys de l’aprovació de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats del 1951. Una Convenció que ha envellit força malament, vist com s’incompleix de manera sistemàtica i continuada per part de la majoria d’estats.

No va ser fins al 2015 quan les imatges d’embarcacions enfonsant-se a la Mediterrània i les caravanes de milers persones fugint de la guerra de Síria per entrar a la Unió Europea van generar un fort impacte, fet que va situar el refugi a l’agenda de temes pendents.

Aquesta crisi va generar, a Catalunya, un potent corrent de solidaritat que es va expressar al carrer i a les institucions sota l’eslògan “Volem acollir”. Cinc anys després, no s’ha complert el compromís de la UE per acollir 160.000 refugiats. Amb prou feines se n’han acollit 35.000, i molts resten en camps de refugiats.

El tema ja no és d’actualitat, però la crisi no s’ha acabat. Segons l’ONU,hi ha 80 milions de desplaçats forçosos. Una situació que s’agreujarà per l’emergència climàtica i que, també, generarà 250 milions de refugiats climàtics el 2050.

Amb l’esclat de la pandèmia s’han intensificat les polítiques repressives de control de fronteres. A més, la proposta de Pacte de Migracions i Asil de la UE planteja un mercat de compravenda d’obligacions, on cada país decideix si acull o paga per no fer-ho, i externalitza el control de flux a tercers països.

Però tot això es fa contra l’opinió de la majoria de la població, tal com mostra l’enquesta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, en què el 56% de catalans i catalanes diu que l’estat espanyol ha de garantir refugi i asil a les persones que es veuen forçades a migrar.

La resposta passa per garantir vies legals i segures perquè qui hagi de migrar no posi en perill la seva vida. Perquè tots i totes podem ser persones refugiades algun dia.

David Minoves

President de la Comissió Sectorial de Cooperació, Pau i Solidaritat d'Esquerra Republicana