Les últimes setmanes hem vist de prop un conflicte aparentment recent entre l’Estat espanyol i el Regne del Marroc. Diem ‘aparentment’ perquè, si bé és cert que la catàstrofe humanitària que va succeir a Ceuta al maig semblava una maniobra de l’estat marroquí en contestació a l’estat espanyol per l’acollida del líder del Front Polisario Brahim Ghali, és evident que aquest conflicte ve de lluny i, malauradament, han variat poc les estratègies i les posicions dels seus actors.

Els últims anys sembla que afloren encara més algunes de les vergonyes més evidents de l’Estat espanyol, no tan sols perquè ja es va evidenciar des de bon principi que el procés de descolonització del Sàhara Occidental per part de l’Espanya franquista era desastrós. Igual de desastrós que la transició, contemporània a aquells fets.

Així, doncs, aquesta mateixa tàctica d’abocar persones (sobretot, menors) per exercir pressions polítiques i diplomàtiques és evident que ja l’havia posada en pràctica el pare de l’actual monarca marroquí –en l’anomenada Marxa Verda–, com a estratègia no només d’evident colonització del Sàhara Occidental, sinó, sens dubte, també com a eina de pressió política i diplomàtica. A això cal sumar-hi un context favorable de guerra freda, durant els anys setanta, que va fer decantar la balança cap al suport dels EAU a favor de la monarquia alauí. S’afegeix, doncs, aquest tercer actor al conflicte i el procés de descolonització del Sàhara Occidental per part d’Espanya i que es converteix, per tant, en un estrany triangle amorós entre estats aliats dels interessos nord-americans.

És precisament aquest triangle entre el Marroc, l’Estat espanyol i els EUA el que eixampla encara més aquesta crisi política. Els últims dies hem vist com des de la Moncloa han abocat grans esforços a mostrar un suport fort dels EUA vers Espanya en el conflicte, que, a la pràctica, és inexistent. Bàsicament perquè com va succeir l’any 1975, el Regne del Marroc ha sabut aprofitar novament el context del moment i les seves cartes diplomàtiques.

En aquest cas, però, les seves fortaleses diplomàtiques ja no són degudes al seu posicionament a favor d'un dels dos blocs de la Guerra Freda, ja que avui en dia vivim en un món multipolar.

En aquest cas, l’oportunitat es va produir gràcies a una de les últimes excentricitats del president Trump, consistent en el reconeixement de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental a canvi del reconeixement de l’estat d’Israel per part de la monarquia alauí. Val a dir, però, que aquest fet fortuït o planificat de l’administració Trump ha resultat una maniobra encertada pel nou president Biden i la seva administració, ja que semblen no desaprofitar l’oportunitat de tenir un aliat araboislàmic més, a favor del reconeixement de l’estat d’Israel. Així, doncs, no només s’evidencia novament que el Regne del Marroc és un dels aliats més antics dels EUA, sinó que es demostra amb fets diplomàtics que aquests dos estats guarden històricament una relació de simbiosi en moments clau, per la seva geopolítica.

No obstant això, aquest equilibri és més o menys fràgil en funció del posicionament que l’estat espanyol hi adopti.

Sembla que l’administració de Sánchez no té cap més solució per resoldre aquest conflicte que la mateixa fórmula que, nosaltres, des de l'independentisme, defensem des ja fa uns anys: una taula de diàleg bilateral.

Així, doncs, des de la Moncloa, no només hauran d’encetar una taula de diàleg pel conflicte polític intern amb Catalunya. També l’hauran d’encetar amb el Regne de Marroc per tal de solucionar diplomàticament un conflicte que fa masses dècades que dura. El ministre Ábalos ho deia clarament fa unes setmanes en unes declaracions: "Nos interesa tener muy buenas relaciones con Marruecos. Somos el mejor socio que pueden tener en Europa".

I és precisament a Europa on la diplomàcia i la política de l’Estat espanyol sembla que ha volgut traslladar el conflicte, per tal de trobar el suport d’algun aliat més compromès en la posició espanyola que no pas els Estats Units. Justament, el president del govern espanyol Pedro Sánchez va buscar els suports d’aquest país durant l’última cimera de l'OTAN celebrada a Brussel·les, però ni això li va fer canviar de postura davant del seu aliat musulmà a la regió.

En aquest sentit, crec que les paraules del líder del Front Polisario Brahim Ghali demanant "Que España aclare sin ambigüedades sus elecciones, sus decisiones y sus posiciones", no podrien definir millor la impressió, imatge i sensació que està donant internacionalment l'Estat espanyol.

El més trist i llastimós del conflicte, però, és la situació humanitària de les persones en situació de vulnerabilitat amb les quals juguen un i altre estat; el Marroc, amb la voluntat de pressionar la frontera sud-occidental europea, al més pur estil Erdogan, i l’Estat espanyol gestionant aquesta crisi amb les “devolucions en calent”, que, com hem defensat des d’ERC a tots nivells institucionals, són una violació de drets en tota regla i, en especial, dels drets humans.

És evident que l’actuació del govern espanyol en aquesta crisi no ha estat precisament la més encertada, i d’això La Moncloa n’és plenament conscient. Només cal veure el precipitat canvi de govern que Pedro Sánchez ha dut a terme aquest mateix mes de juliol i que ha tingut conseqüències immediates. L’abast definitiu d’aquestes conseqüències -que encara no ha arribat- s'ha concretat en el cessament de la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, entre d’altres. No obstant, tot i els canvis de cares del nou govern espanyol, el que és clar i evident és que el diàleg entre els diferents actors (principalment l'Estat espanyol i el Marroc) és l’únic camí cap a la solució del conflicte.

Omar Noumri

Membre del grup de treball d'Orient Mitjà i Nord d'Àfrica d'Esquerra Republicana