La conquesta de l’Oest dels Estats Units es va acabar fa temps. Simultàniament hi havia una conquesta similar a la zona austral del continent. La conquesta del Sud per part dels exèrcits xilens i argentins va exterminar població maputxe a banda i banda dels Andes per a expandir i consolidar uns Estats acabats d’independitzar-se de la metròpoli espanyola.

Però la desaparició física i l’assimilació no va acabar amb una nació (es considera a si mateixa així) que, abans de la conquesta per part dels flamants estats acabats d’independitzar ja tenia unes estructures de poder articulades a través dels consells de lonkos (els caps de les diferents comunitats) que havien establert acords de reconeixement amb els espanyols a Quilín i els propis xilens a Tapihue. Aquests pactes van acabant sent vulnerats i a finals del segle XIX tota la zona coneguda com a Araucània o Wallmapu en mapudungun (la llengua maputxe) va acabar per ser conquerida i colonitzada amb immigrants vinguts de Galícia, Espanya, Itàlia, Alemanya o Gal·les.

Aquesta franja ampla de terra que va del Pacífic a l’Atlàntic i del sud de Santiago de Xile i Buenos Aires fins a la zona de la Patagònia encara manté bosses importants de població originària, especialment a la banda occidental dels Andes. Malgrat la imprecisió de les enquestes, es calcula que ben bé un 10% de la població xilena té arrels maputxe, que en la seva llengua vol dir mapu (terra) - txe (gent). La famosa expressió “che” prové d’aquí, oi Ernesto Guevara? A l'Argentina han quedat més desdibuixats per major població del país i perquè han estat més aculturitzats.

A l’Estat xilè, malgrat la repressió política, cultural i lingüística, els maputxe continuen ben vius. Tan vius que fins i tot han sobreviscut amb llengua i estructures comunals fins al dia d’avui. Ara bé, la seva cultura no és fomentada a les escoles, no tenen autonomia de cap mena i les seves terres comunals van ser nacionalitzades i venudes per lots als millors postors. Ironies de la història, el 1989 diferents lonkos van entronitzar al dictador Pinochet com a Fauta Lonko (Gran Autoritat) ja que aquest els hi va donar títols de propietat individual… provinents d’antigues propietats comunals originàriament maputxe!

Des de l’ocupació, especialment a la banda xilena, la resistència no ha parat mai. Per una banda, lluitant per preservar els trets identitaris amb lluita política i, per altra banda, reivindicant amb mobilitzacions i accions de protesta el respecte al territori originari. Això darrer ha significat la presó i acusacions de terrorisme a centenars d’activistes que han protestat per expropiacions o per la instal·lació d’infraestructures contràries als seus interessos, com preses hidroelèctriques o les explotacions forestals per part de multinacionals. Pel que fa a la reivindicació política van batallar per aconseguir l’anomenada Llei Indígena (1993) en que es va crear el Consell Nacional de Desenvolupament Indígena (CONADI), que promou la recuperació de terres a través d’un Fons.

Amb el canvi de segle es va crear el primer partit maputxe, Wallmapuwen, avui inactiu però que ha aconseguit marcar l’agenda política fins a dia d’avui. Per això, dirigents d’aquest partit formen part de les institucions xilenes a través d’altres plataformes polítiques i s’ha aconseguit que una maputxe, Elisa Loncón, sigui la presidenta de la comissió que ha de redactar la nova constitució que ha d’enterrar la d’arrel pinochetista, vigent encara avui.

El sistema electoral xilè no ajuda a crear partits o corrents maputxe ni a les institucions ni al parlament més enllà de casos individuals, però està clar que la causa maputxe està sobre la taula política del Xile del segle XXI. I, de ben segur, fins al segle XXII.

Ferran Civit i Martí,

Ex diputat al Parlament de Catalunya (2015-2021)