Unió Europea i el Món

Xile: Una nova generació per un nou procés constituent

Xile: Una nova generació per un nou procés constituent
Xile: Una nova generació per un nou procés constituent

Era el 14 d’octubre de 2019, i ja havien passat uns dies des de la pujada dels preus del transport públic, una pujada que si bé “només” suposava un increment del 4%, representava l’enèsima estocada a l’economia dels xilens i les xilenes. El que ningú esperava, és que aquesta fos l’espurna que desencadenaria una revolta sense precedents. En qüestió de minuts, el metro de Santiago es va emplenar de milers d’estudiants organitzats en un mateix crit: “evade”. Aquesta acció no va passar desapercebuda per la societat xilena, la qual veia com el cos policial de Carabineros disparava i detenia arbitràriament aquests joves, petites espurnes que acabarien generant una gran flama. Així doncs, aquell 18 d’octubre va representar el primer dia de l'“estallido social”, el dia que Xile va començar a despertar.

El 19 d’octubre, a les 00:13 de la matinada, el President Piñera declarava l’estat d’excepció per primera vegada des de la dictadura (desastres naturals a part). La resta ja fou història. Poc es pensava la gent que aquell petit gest d’uns valents joves de de secundària esdevindria l’inici d'un procés per a la creació d’una nova constitució i permetria la victòria de les eleccions presidencials de Gabriel Boric Font, antic líder estudiantil de la FeCh, la Federación de Estudiantes de la Universidad de Chile..

Què explica que un augment del 4% en el bitllet de transport públic desemboqués en un procés constituent, en un país etiquetat com “el més estable” d’Amèrica Llatina? Pot ser que un dels motius sigui la incapacitat del model neoliberal de satisfer tant les necessitats com les expectatives i aspiracions econòmiques dels xilens i les xilenes. Les expectatives d’un dels països més rics en coure i liti del món.

Podria semblar paradoxal l’arribada del mencionat “estallido” en un context (COVID a part) de notable reducció de la pobresa i les desigualtats al país: Des de 1990, l’índex de GINI (mesura de la desigualtat) s’havia reduït notablement del 57.2 al 44.4 el 2017. Pel que fa a l’IDH (Índex de Desenvolupament Humà), havia augmentat del 0.706, fins al 0.851 durant el mateix període (el més alt d’Amèrica Llatina). Si bé el 1990 el 20% més ric de la població representava el 62.5% dels ingressos nacionals, aquesta xifra va caure fins el 51.3% el 2017. Pel que fa al 10% més pobre, veiem que si bé el 1990 representava el 3.4% dels ingressos nacionals, el 2017 representava el 5.8% (xifra equiparable a la d’altres països com ara l’estat espanyol)

Per tant, pot ser que el problema a Xile no fos tant objectiu com subjectiu: Després d’una cruenta dictadura que convertí els xilens en conillets d’índies dels fallits experiments neoliberals dels “Chicago Boys”, el poble xilè passa pàgina amb una transició que ni trenca amb la constitució de Pinochet (tot i que la reforma àmpliament), ni amb el dogma neoliberal. Les noves generacions, socialitzades ja en un règim “democràtic”, veuen estancades les seves aspiracions, i reclamen àmplies millores socials. Des de mitjans dels 2000, se succeeixen manifestacions estudiantils per la demanda de drets socials, que culminen (inevitablement?) en l’anomenat “estallido” de 2019. Així doncs el consens polític i social posterior al plebiscit de 1988 salta pels aires, i s’endú per davant un dels seus principals valedors, la Concertación. Com afirmà per xarxes, en un atac de sinceritat, un criticat periodista xilè de dretes: “sabíamos que había desigualdad, no que molestara tanto”.

Fins a dia d’avui, el procés constituent xilè ha estat un procés reeixit. Durant els darrers anys, i en especial després de les darreres eleccions presidencials i legislatives, una nova generació de líders polítics ha arribat al capdavant del país, amb la intenció de liderar el procés constituent. És simptomàtic veure com part del gabinet del nou govern de Boric surt de grans mobilitzacions estudiantils. Personalitats com Camila Vallejo, (ministeri de secretaria general del govern) Izkia Siches, (ministeri d’interior) Giorgio Jackson, (ministeri de secretaria general de presidència) i el mateix Gabriel Bòric (president de la republica de Xile) van ser protagonistes. A nivell anecdòtic cal també mencionar que la nova Ministra de Defensa, Maya Fernández, és neta del mateix Salvador Allende, establint un vincle simbòlic entre el nou govern i el de la unitat popular.

Parafrasejant Allende, “la historia es nuestra y la hacen los pueblos”. El que vingui per davant a la història de Xile ho decidiran els mateixos xilens. El repte de Boric és majúscul: Tancar un procés constituent de manera satisfactòria tot mantenint el govern cohesionat, un variat govern format tant per membres de l’antic Frente Amplio com de l’antiga Nueva Mayoría (hereva de la Concertación). Veurem si el poble xilè ha despertat o si en realitat tot ha estat només un somni

"Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!" Salvador Allende

Ex-president Allende en el seu últim discurs mentre l'exèrcit de Pinochet estava portant a terme un cop d'Estat, 11 de setembre de 1973.

 


 

Max Zañartu

Secretari General de la Comissió Sectorial d’Unió Europea i Política Internacional d’Esquerra Republicana

Marcel Josep Rodríguez

Membre de la sectorial de Política Internacional i Cooperació de Jovent Republicà