Cal dir-ho clarament, el reconeixement que les institucions de la UE  han fet del català no contribueix al seu ús normalitzat, ni correspon al tracte que hauria de tenir una llengua cooficial d’un Estat membre en un context de protecció de la diversitat lingüística que pregona la Unió Europea.

La Unió Europea no és una organització internacional qualsevol. És una organització a la qual els Estats membres li han atribuït competències en matèries que afecten directament la vida de la ciutadania. Entre d’altres coses, crea normes jurídiques d’abast general que s’apliquen directament en tot el territori de la Unió, convoca ajuts als que pot optar qualsevol persona, entitat o empresa de la Unió i té mecanismes de protecció de drets que pot utilitzar directament qualsevol persona afectada per un incompliment. Es a dir, tenim una relació amb la Unió Europea molt semblant a la que tenim amb els poders de l’Estat, de la Generalitat o del nostre ajuntament. En aquest context convé preguntar-nos si podem relacionar-nos amb la nostra llengua com ho fem amb qualsevulla d’aquestes administracions. La resposta és clara, no.

Tot i que el català és llengua cooficial a un Estat membre de la Unió Europea i és utilitzada per més persones que moltes de les llengües oficials de la Unió Europea, no té la consideració de llengua oficial de la UE. El seu estatut jurídic està definit per un conjunt d’acords de naturalesa administrativa signats pel govern espanyol amb diverses institucions i òrgans de la UE (Comissió Europea, Consell de la Unió Europea, Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Comitè de les Regions, Comitè Econòmic i Social i Defensor del Poble Europeu) i d’un acord de la Mesa del Parlament Europeu. Aquests acords, a grans trets, permeten un ús limitat del català en i amb algunes institucions i òrgans de la UE. El règim jurídic establert per a cada cas té les seves particularitats i això dificulta el seu ús normalitzat, perquè molts cops no tenim clar quan i com ens poden comunicar en català amb la Unió Europea. I el resultat és que, davant del dubte, s’acaba utilitzant una altra llengua oficial.

Per altra part, els acords no han previst la versió catalana del Diari Oficial de la Unió Europea. Podria semblar una qüestió menor, però no ho és, perquè allà trobem els anuncis i les comunicacions oficials, així com les normes jurídiques de la UE que ens confereixen drets i obligacions i regulen la nostra vida quotidiana. Si el dret que se’ns aplica no està en una determinada llengua, aquesta llengua perd una part de la seva utilitat i per tant esdevé més irrellevant per a nosaltres.

Així doncs, no podem afirmar que la Unió Europea sigui insensible al català, però el cert és que les solucions adoptades en relació a l’ús del català en l’àmbit de la UE estan lluny de reforçar-la i protegir-la. L’únic camí per assolir una protecció plena és el seu reconeixement com a llengua oficial de la Unió Europea, com ho són el gaèlic o el maltés, llengües cooficials en alguns Estats membres i amb molts menys parlants.

En diverses ocasions s’ha reclamat l’oficialitat del català a la Unió Europea i s’ha negat, argüint impediments jurídics. Aquesta és una excusa del mal pagador. Les lleis estan per solucionar els problemes de la gent i mai poden ser utilitzades com a excusa per no resoldre els reptes en el camí cap a una societat millor. Cal ser clar, per a que el català esdevingui llengua oficial de la Unió Europea cal que ho sol·liciti un Estat membre, que es canviïn les normes que actualment regulen aquesta qüestió en l’àmbit europeu i que la UE es doti dels recursos humans i materials necessaris per fer-ho possible, com s’ha fet recentment amb el gaèlic. Així doncs, només cal la voluntat política clara i decidida del govern espanyol per impulsar aquest reconeixement. Sense aquest aposta del govern espanyol, el català no serà llengua oficial de la Unió Europea. Tan fàcil o tan difícil com això.

Alfonso González Bondia

Professor titular d’universitat de dret de la Unió Europea a la URV